Una escriptora xinesa al Sàhara

Sanmao és un personatge de còmic: un petit vagabund orfe a través de què s’ha abordat la realitat xinesa des de final dels anys trenta fins a l’actualitat. També és el pseudònim d’una escriptora xinesa (Maoping Chen, 1943-1991) que va utilitzar-lo per estima al personatge. També va ser una rodamón que, a finals dels anys seixanta, va residir a Madrid tenint com a contacte l’ambaixador de Taiwan, on la seva família va instal·lar-se després del triomf de la revolució maoista. Uns anys més tard, va tornar a Madrid i, casant-se amb l’espanyol José María Quero, va desplaçar-se a Al-Aaiun. Va ser al Sàhara, doncs, amb els últims colons espanyols i, observant-hi el paisatge i la gent sense esperit colonialista, va deixar constància de la seva experiència del lloc a Diaris del Sàhara. Un cop va abandonar per força el Sàhara, va viure a La Palma, on el seu marit, apassionat del busseig, va morir a les profunditats marítimes. No és l’únic fet tràgic en la vida de Sanmao, que va suïcidar-se el 1991, el que va causar commoció al seu país, on s’havia fet molt famosa (encara ho és) i celebrada com una dona lliure.

El documental Sanmao, la novia del desierto, dirigit per Marta Arribas i Ana Pérez de la Fuente, aborda aquesta escriptora reconstruint d’una manera no lineal la seva trajectòria vital. Ho fa de manera fragmentària i polièdrica a través de textos seus i del testimoni de familiars i amics, mentre que, visualment, usa imatges d’arxiu, d’animació i també fragments de pel·lícules xineses de l’època, entre què Red Dust (1990), amb un guió de Sanmao sobre una escriptora xinesa en temps de l’ocupació japonesa. És una aproximació fascinada a una personalitat enigmàtica i, sens dubte, atraient.