Por a les dones que ballen

Pedro Olea va dirigir l’any 1984 Akelarre, film que aborda una cacera inquisitorial de bruixes en un poble de Navarra al segle XVII. Amb el mateix títol, el director argentí Pablo Agüero presenta una altra història de bruixes (o potser d’inquisidors que veuen bruixes) ambientada, també al segle XVII, en una població marinera innominada d’Euskal Herria. A banda de moltes altres diferències, el nou Akelarre incideix que la “cacera de bruixes” és una persecució de dones amb un comportament (dins del qual la llibertat del propi cos) que el poder masculí tem perquè no controla. Això mentre que a la vegada els homes senten una fascinació amb la por de perdre el propi control.

Després de ser projectada en la secció oficial del festival de Sant Sebastià, Akelarre s’ha estrenat recentment a l’Estat espanyol amb prou èxit, especialment al País Basc, en aquests temps de la Covid-19 en què encara costa més que hi hagi assistència a les sales d’exhibició. Com que no volia fer una pel·lícula truculenta de bruixes, sinó un film feminista sense imatges efectistes que repiqués en un present en què persisteix el desig masculí de controlar les dones, Agüero va tenir problemes per aconseguir el finançament d’un film que, per això mateix, ha trigat deu anys a fer després de tenir-ne la idea en llegir el Tractat de bruixeria basca, escrit a primers del segle XVII pel jesuïta Pierre de Lancre. Aquest va exercir d’inquisidor implacable pel País Basc i va arribar a cremar centenars de persones (sobretot dones joves) a la foguera. A imatge de Pierre de Lancre, Agüero ha concebut el personatge del jutge Rostegui, inquisidor enviat pel rei d’Espanya, que empresona sis joves (algunes adolescents, quasi unes nenes) perquè, en els interrogatoris, algú del poble ha revelat que van ballar al bosc una nit de lluna plena.

“Res és més perillós que les dones que ballen”, diu Rostegui (Alex Brendemhül, en una de les seves millors interpretacions) amb els ulls brillants per la seva perversa imaginació libidinosa. Les noies estan confoses, no entenen per què han estat empresonades, confien que tot sigui un malentès fins que comencen a interrogar-les i torturar-les, cosa que Agüero opta per elidir visualment. Allò més interessant arriba quan una d’elles (Ana, interpretada per Amaia Berasturi, amb una mirada fascinant) s’adona que pot guanyar temps (en espera que els homes del poble retornin del mar amb la lluna plena) explicant tot allò que volen sentir els inquisidors i fins i tot més del que són capaços d’imaginar. És una nova manifestació de la capacitat de seducció (i de guanyar temps, a la manera de Scherezade) de qui sap explicar històries, fabulant, conscient de les expectatives del seu públic. I és així, que la pel·lícula adquireix força després d’un inici titubejant i reiteratiu. Com fa present el magnífic i alliberador pla final, com menys mostra, millor.