Més enllà del cant dels ocells

Sense por al coro­na­vi­rus que està envaint de nou la ciu­tat –amb un índex ahir que situ­ava l’incre­ment en 371 i una pujada del 55% l’última set­mana–, l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona con­ti­nua les seves acti­vi­tats, i duplica fins a l’extrem de con­tra­pro­gra­mar la Bien­nal de Pen­sa­ment a la Set­mana de Poe­sia, tot i que ahir a la tarda feien coin­ci­dir una sessió. Qui els enten­gui que se’ls com­pri, i a veure si tro­ben algú per reven­dre’ls després.

Aquest cro­nista va veure en versió telemàtica, per si les mos­ques, la sessió inau­gu­ral de la Bien­nal Les veus del pla­neta. La lle­genda de pre­sen­tació és molt a l’estil del que es fa ara, una bar­reja de prosa poètica, parau­les llar­gues política­ment cor­rec­tes i una certa vocació pro­se­li­tista: “Els humans hem nar­rat el món infi­ni­tes vega­des, enca­val­cant tota mena de relats, ima­gi­nant, expli­cant i posant parau­les al nos­tre lloc en el pla­neta. Però avui els dis­cur­sos domi­nants empa­ren una explo­tació insos­te­ni­ble dels recur­sos i el menys­preu envers les altres for­mes de vida. Immer­sos en aquesta mirada antro­pocèntrica, hem per­dut el vin­cle amb l’entorn i hem obli­dat que ni la nos­tra història ni el nos­tre futur no es poden escriure sense els de la resta d’habi­tants de la Terra. Pot­ser és l’hora de reco­sir aquesta ferida oberta i de començar a escol­tar les altres històries, les dels no humans. Sabrem així refer el nos­tre vin­cle amb la Terra?” Ens adver­tei­xen que els par­ti­ci­pants inter­na­ci­o­nals no inter­vin­dran pre­sen­ci­al­ment a l’acti­vi­tat, cosa que em con­sola.

Per “reco­sir la ferida” esmen­tada, han con­vo­cat dife­rents for­ces vives, des de l’assa­gista belga, ano­me­nada filòsofa, Vin­ci­ane Des­pret, que pre­senta la seva lec­tura “per­formàntica” Fonocè, en la qual, acom­pa­nyada per l’artista Antoine Ber­tin, ens des­co­brirà un pai­satge sonor creat per ani­mals no humans. Tot molt bèstia! Comença par­lant quan només hi havia vent, aire i aigua. Cant d’ocells i poca vita­mina. Quan parla de batra­cis em ve al cap “por el gran batra­cio verde!”, de l’enyo­rat Goliat del Capitán Tru­eno. El monòleg aterra a les mer­les d’Italo Cal­vino del lli­bre Palo­mar, però això no ho salva ni el regi­dor Subi­rats can­tant el La la la. Des­pret es queixa de la lli­ber­tat dels ocells men­tre nosal­tres érem con­fi­nats! Sobre bèsties que can­ten i abans de Solà i Sánchez, van arri­bar les refle­xi­ons de la filòsofa biòloga Donna Haraway, ulle­res bla­ves i moca­dor ver­mell. Pio­nera a repen­sar la relació amb la resta d’espècies, és autora d’una obra que afirma haver cap­gi­rat el diàleg entre huma­ni­tats i ciència. De rere­fons, les galli­nes de la ponent i La llo­rona de Cha­vela Var­gas.

La cosa arriba a ser tan mel·líflua i lle­pada que fa fere­dat. La can­tant Maria Arnal va fer un inter­ludi tòpic en cas­tellà abans d’afe­gir-s’hi María Sánchez i Irene Solà. No ho van sal­var ni fent una faula crua sobre la mort d’un silur. Obvi­e­tats en for­mat de luxe per acon­se­guir un autèntic paradís per als pro­gres que ara tor­tu­ren la ciu­tat.