Altres

Més enllà del cant dels ocells

La Biennal de Pensament s’obre amb ‘Els reptes del futur’, en diferents formats i disciplines

Sense por al coronavirus que està envaint de nou la ciutat –amb un índex ahir que situava l’increment en 371 i una pujada del 55% l’última setmana–, l’Ajuntament de Barcelona continua les seves activitats, i duplica fins a l’extrem de contraprogramar la Biennal de Pensament a la Setmana de Poesia, tot i que ahir a la tarda feien coincidir una sessió. Qui els entengui que se’ls compri, i a veure si troben algú per revendre’ls després.

Aquest cronista va veure en versió telemàtica, per si les mosques, la sessió inaugural de la Biennal Les veus del planeta. La llegenda de presentació és molt a l’estil del que es fa ara, una barreja de prosa poètica, paraules llargues políticament correctes i una certa vocació proselitista: “Els humans hem narrat el món infinites vegades, encavalcant tota mena de relats, imaginant, explicant i posant paraules al nostre lloc en el planeta. Però avui els discursos dominants emparen una explotació insostenible dels recursos i el menyspreu envers les altres formes de vida. Immersos en aquesta mirada antropocèntrica, hem perdut el vincle amb l’entorn i hem oblidat que ni la nostra història ni el nostre futur no es poden escriure sense els de la resta d’habitants de la Terra. Potser és l’hora de recosir aquesta ferida oberta i de començar a escoltar les altres històries, les dels no humans. Sabrem així refer el nostre vincle amb la Terra?” Ens adverteixen que els participants internacionals no intervindran presencialment a l’activitat, cosa que em consola.

Per “recosir la ferida” esmentada, han convocat diferents forces vives, des de l’assagista belga, anomenada filòsofa, Vinciane Despret, que presenta la seva lectura “performàntica” Fonocè, en la qual, acompanyada per l’artista Antoine Bertin, ens descobrirà un paisatge sonor creat per animals no humans. Tot molt bèstia! Comença parlant quan només hi havia vent, aire i aigua. Cant d’ocells i poca vitamina. Quan parla de batracis em ve al cap “por el gran batracio verde!”, de l’enyorat Goliat del Capitán Trueno. El monòleg aterra a les merles d’Italo Calvino del llibre Palomar, però això no ho salva ni el regidor Subirats cantant el La la la. Despret es queixa de la llibertat dels ocells mentre nosaltres érem confinats! Sobre bèsties que canten i abans de Solà i Sánchez, van arribar les reflexions de la filòsofa biòloga Donna Haraway, ulleres blaves i mocador vermell. Pionera a repensar la relació amb la resta d’espècies, és autora d’una obra que afirma haver capgirat el diàleg entre humanitats i ciència. De rerefons, les gallines de la ponent i La llorona de Chavela Vargas.

La cosa arriba a ser tan mel·líflua i llepada que fa feredat. La cantant Maria Arnal va fer un interludi tòpic en castellà abans d’afegir-s’hi María Sánchez i Irene Solà. No ho van salvar ni fent una faula crua sobre la mort d’un silur. Obvietats en format de luxe per aconseguir un autèntic paradís per als progres que ara torturen la ciutat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.