Rocío, continguda
La ‘danzaora’ Rocío Molina presenta avui al Temporada Alta ‘Al fondo, riela’, un repte de ballar sobre dos tipus de guitarres antagòniques, fent un retorn a l’íntim
Rocío Molina és una danzaora –fins ara volia distanciar-se del classisme i es distanciava del nom de bailaora– de caràcter, que ha tensat la musicalitat del flamenc i el seu ball amb treballs de forta contundència com Caída del cielo o aquell Grito pelao, que anava transformant a la vegada que creixia el seu embaràs. Ara, ja mare, torna a una certa aigua calmada, continguda. Aquesta tarda presenta al Canal de Salt Al fondo riela (lo otro de uno), la segona part d’una trilogia amb què ha volgut indagar sobre el flamenc.
Els tres puntals del flamenc són el cante, el baile i la guitarra. El 6 de setembre va estrenar a Sevilla les dues primeres peces: Inicio( uno) girava entorn del toc exclusiu del mestre Rafael Riqueni; a Al fondo riela (lo otro de uno) explora les possibilitats polifòniques de l’instrument a càrrec d’Eduardo Trassierra i Yerai Cortés. Si Trassierra té un so més melòdic, de banda sonora, més humà, “Cortés té una musicalitat molt més intuïtiva, més oberta a la improvisació”. Conciliar aquestes dues musicalitats i donar-los forma amb el ball ha estat tot un repte. En la confrontació d’aquests dos mons hi ha la voluntat d’indagar entre la realitat i la ficció, entre el cos i l’ombra que projecta, en deixar que apareguin els fantasmes de cadascú. Per això, la peça juga amb els reflexos d’un mirall. Que obliga a identificar-se tal com un és i no com s’imagina. Cada guitarra és una mirada que projecta una ombra diferent en el ball de Molina.
La tercera peça de la trilogia (Vuelta al uno) es completarà amb el cante. Preveu que el 2021 començarà a fer presentacions d’aquell treball –els seus working progress ella els bateja com a Impulsos– i que es podria estrenar el setembre vinent, d’aquí un any. Per aquest 2020, Molina té prevista gira d’aquest díptic en temporades en teatres com els de Madrid i París.
Possible estranyesa
Rocío Molina admet que pot causar una certa estranyesa als espectadors habituals que s’hagi deixat persuadir per aquest estudi del flamenc que l’ha dut a un món més contingut. S’hi sent a gust. L’artista reconeix que les tres peces funcionen de manera independent però que seria ideal veure-les seguides per copsar millor els matisos, d’un treball a un altre.
Al fondo, riela completa un cap de setmana del Temporada Alta que comptava amb el díptic de Guy Casslers (Antigone in Molenbeek + Tiresias), que es va anul·lar a darrera hora a conseqüència de les mesures sanitàries imposades per la Covid.