El nen de can Dalí
El periodista José Ángel Montañés descobreix en un llibre la història mai explicada de l’infant que va conviure amb el pintor i Gala, Joan Figueras
Misteri resolt: Dalí va ser pare. O, per ser més justos amb la realitat biològica, va fer de pare d’un nen de Cadaqués, amb tots els ets i uts. I no, no es necessita cap prova d’ADN per confirmar-ho. El que sí ha calgut ha estat una exhaustiva investigació que ha dut a terme el periodista i historiador José Ángel Montañés els últims cinc anys i que ara ha agafat la forma d’un llibre que avui es posa a la venda. El niño secreto de los Dalí (Roca Editorial) descobreix en les seves absorbents 334 pàgines un fet de la vida del geni empordanès que havia passat completament desapercebut als nombrosos estudiosos dalinians. Inclòs l’autor de la seva biografia més extensa, Ian Gibson, que en el pròleg que signa en la publicació de Montañés confessa la seva admiració per la troballa perquè trenca el clixé d’una de les parts més emboirades de la personalitat del pintor: la de la seva suposada falta de “tendresa humana”.
El seu fill secret va ser Joan Figueras. Això de secret s’ha de matisar. “Per a les gents de Cadaqués no ho va ser mai, un secret. Tothom ho sabia, que convivia amb ells, que era un més de la casa. Tothom es referia al Joan com “el nen de can Dalí”. I el pintor no el va amagar mai. A ningú”, subratlla Montañés. Centenars de fotografies i de cartes i postals, una munió de material inèdit que el periodista ha desenterrat d’arxius diversos, dels quals són clau el de la Fundació Gala-Salvador Dalí i el de la família Figueras, documenten el fort vincle entre ells dos. I, compte, també amb Gala, que no en va ser una convidada de pedra, ni de bon tros. Pocs, però encara queden testimonis vius d’aquesta història mai explicada que va passar davant dels nassos de tots els experts dalinians. Cap ni un hi va parar atenció. Sorprenent, oi?
Una relació de 40 anys
I no serà perquè la relació fos una flor d’estiu. Va durar a la vora de quatre dècades. Dalí i Gala es van encapritxar del petit Joan l’estiu del 1948. Després de vuit anys de residència fixa als Estats Units, fugint de les guerres d’Europa, havien decidit tornat a Catalunya. Portlligat seria el seu nou niu durant el bon temps, d’abril/maig a octubre/novembre, quan volaven de nou a terres americanes. El pare (el de veritat) d’en Joan, Jaume, era un molt bon amic de Dalí. Les seves famílies es coneixien de sempre. Pintor de parets (però no només), el va ajudar en el condicionament de la precària barraca de pescadors de la cala de Cadaqués i també li va fer d’intermediari en les agres disputes que mantenia amb el seu pare i la seva germana. Però dins de l’emblanquinada casa que va pintar, el color el va posar el seu fill Joan, un nano alegre, simpàtic, afectuós i “molt guapo” que va enlluernar els Dalí.
Tot d’una com a model d’una de les obres més conegudes del pintor, la Madonna de Portlligat. Sempre amb el vistiplau de Gala, el va triar a ell, quan tenia 5 anys, com a mirall del Nen Jesús de la peça; de la doble peça, perquè primer en va fer una versió en petit (1949) i després, la gran (1950). Dalí l’utilitzaria d’inspiració per a altres obres famoses, L’últim sopar (1955) i La pesca de les tonyines (1966-1967). Però la fascinació plàstica que sentia per aquell infant que, segons ell, era una mescla de Murillo i de Rafael, és només un arbre d’un bosc molt més gran. El d’un Dalí i d’una Gala que es desvivien per tenir a prop en Joan.
I en Joan hi era sempre, al seu costat. Anaven a la platja amb el nen. Jugaven amb el nen. Navegaven pel cap de Creus amb el nen. Llegien contes al nen. Menjaven amb el nen. Rebien els seus convidats amb el nen. El nen es quedava a dormir moltes nits a casa seva (la primera, es va fer pipí al llit de Gala). El nen entrava i sortia quan volia de l’estudi de Dalí. Dalí va ensenyar a dibuixar al nen. El nen va rebre classes de francès perquè aquest era l’idioma en què parlava la parella. Anaven a Barcelona amb el nen (tots tres allotjats a l’hotel Ritz i tots tres junts anaven als actes públics). El nen era omnipresent en la vida de Dalí i Gala.
Les fotografies parlen, i molt, de la felicitat d’aquesta família. La gran majoria les va fer Gala. També en va disparar algunes Dalí i el seu home de confiança Artur Caminada. “Ens mostren el món quotidià i íntim dels Dalí com no estem acostumats a veure’ls. Són la prova que l’estereotip de la seva insensibilitat no és cert. Relaxats i somrients, ni Dalí fa el seu personatge histriònic ni Gala dona la imatge de dona freda i seca.” Àlbums domèstics a part, en Joan també apareix en nombroses imatges dels fotògrafs nacionals i internacionals que pul·lulaven al voltant dels Dalí: Francesc Català-Roca, Daniel Farson, Charles Hewitt, Melitó Casals Meli, Juan Gyenes...
I al nen, és clar, l’omplien de regals. “Et portarem moltes coses màgiques”, li anunciaven en les cartes i les postals que li enviaven als hiverns des dels Estats Units. En les missives, no paren de suplicar-li que ell també els escrigui, que ja ho feia, però ells en volien més. També va rebre un munt d’obsequis dels amics de la parella. De Walt Disney, un conte de Peter Pan signat per ell, una samarreta amb estampats de les seves pel·lícules i un equipament complet de beisbol.
“En Joan va viure amb molta naturalitat la seva relació amb els Dalí. Quan es va fer gran, va continuar lligat a ells. I mai en va voler treure cap profit. Mai en va presumir. Mai en va parlar amb ningú”, explica Montañés, que, en absència seva (Joan Figueras va morir el 1999 als 57 anys), ha rescatat les seves vivències secretes de llargues converses amb la seva vídua, Mercè Cabanes. Per ella sap que quan va morir Dalí una revista francesa li va oferir un dineral per explicar tot el que havia vist i havia viscut a can Dalí. S’hi va negar en rodó.
“En Joan estava molt agraït a Dalí. Deia que havia estat més afectuós amb ell que el seu propi pare.” Això Montañés també ho ha sabut per la seva vídua. I tot hauria pogut anar molt més lluny encara. “Dalí tenia plans per a ell. Va voler que fos el protagonista d’una pel·lícula misticosurrealista, que portava per títol L’ànima. Li va fer classes d’interpretació. Però al final va ser un projecte fallit”, revela l’autor del llibre. També li va proposar ser el primer director del seu Teatre-Museu de Figueres, però en Joan ho va rebutjar. Havia assumit el negoci de pintura del seu pare perquè aquest pogués dedicar-se exclusivament a la seva passió pels pinzells fins, surrealistes, per descomptat, i que Dalí va ser el primer a promocionar (li va aconseguir una exposició a Nova York). I, per si algú encara no s’acaba de creure els sentiments de la complicada parella, van intentar adoptar-lo. Dalí, sí, el mateix que havia dit en diverses entrevistes que odiava els nens (els qualificava de “monstres”, éssers “incomplets” i “lletjos”), va voler que en Joan fos oficialment el seu fill. No cal fer spoilers de tot. Al llibre descobriran què ho va frenar.
Deixem-ho que Gala hi va tenir alguna cosa a veure. I no pas perquè ella no ho volgués, d’adoptar-lo. Tot al contrari. “Ella té un paper central en aquesta història”, com en tot el que estava a l’òrbita de Dalí. Un paper minat de contradiccions. Gala sí que era mare. El 1918 havia tingut Cécile amb el poeta Paul Éluard, però la va abandonar i pràcticament no va voler saber mai més res d’ella. En canvi, al seu nen li escrivia coses com aquesta, amb una curiosa barreja de català, castellà i italià: “Juanett boniquet. No pense que jo no me racordu de tu, contrari quasi una pagada a semana e otra pagadas mes suven parlem jo e señor Dali de tu. Al matech tempo vuscu per tu unas cosas petitissimos i bonicas. Yo pensu tu no era massa cansado per scriveza cartas por mi potse ne se recordra qui es Gala. De totas manieras molta pato sobre cap, oreillas, et nose teva. Dintra poca dias serem a port lligat e verem si tu sta ancora boniqueta i voldra veni a nostra casa. Teva Gala. Fa pato a teva mara para i sebastia.”
Hi ha un detall tremendament revelador. Gala va folrar les portes de l’armari del seu vestidor amb 300 fotografies personals. Entre aquestes, n’hi ha onze en què apareix en Joan. I no n’hi ha ni una de Cécile. L’altar d’imatges roman a la casa de Portlligat, on hi ha altres rastres de la presència del nen: un dibuix d’una creu, penjat a l’estudi. El paper està estripat. Al tros que hi falta hi havia hagut el telèfon del nen.
Totes les històries tenen una part trista. La del nen de can Dalí es va enfosquir amb la mort de Gala, el 1982, l’inici de l’aïllament de Dalí del món exterior i de la seva dependència de persones que van controlar els seus mínims contactes. En Joan va quedar al marge d’aquest cercle. “Quan jo em mori, el portaran [a Dalí] per on ells vulguin.” Això li va dir Gala a Paquita Buetas, cuinera dels Dalí entre el 1964 i el 1982, una altra de les fonts impagables, pràcticament mai escoltada, que ha integrat Montañés a la seva recerca. Al límit. Buetas va morir el 2017 als 94 anys.
Montañés, redactor d’El País, s’ha quedat a gust portant al món aquest llibre, que ha tingut un part més dolorós del que la lògica podia fer pensar. Fins a set editorials li van rebutjar la publicació. La seva investigació va coincidir en el temps amb la ridícula lluita de Pilar Abel per demostrar que era filla de Dalí (el cadàver del qual una jutgessa de Madrid va fer desenterrar per fer les proves d’ADN). Als anys vuitanta, ja hi va haver un altre pseudofill, l’italià José van Roy, que va fer soroll als mitjans.
El veritable nen de Dalí era allà, amb ell. “El que jo he fet per aquest nen ningú ho sap”, va deixar dit el genial pintor. Ara, per fi, se sap.