Un mort que era una mica viu
Brau rescata ‘Pau Canyelles, exdifunt’, l’única novel·la del periodista, polític i traductor de ‘Tintín’ Joaquim Ventalló
Passa un dia que el comerciant de colonials Pau Canyelles es desperta mort. Fins aquí, res que faci preveure el drama. Excepte que, al cap de vint-i-quatre hores justes, amb l’esquela ja publicada i el cotxe funerari esperant-lo a la porta, el bon home torna a ser viu. Catalèpsia, se’n diu d’aquest salt vertiginós de la condició de cadàver a la de perplex ressuscitat. No cal dir que un tal gir dels esdeveniments, que Pau Canyelles rep amb la gratitud pertinent, provoca en el seu entorn íntim més d’un contratemps i algun cobriment de cor, i que la vida d’algú que ha restat insepult deixa de ser la d’“un bon company per anar a Montserrat” i queda tocada per un ròssec de podridura molt a pesar seu. Amb aquest argument, d’un humor negre més sarcàstic que macabre, el periodista Joaquim Ventalló (Terrassa, 1899-Barcelona, 1996) es va estrenar en la narrativa l’any 1931, i no pas amb mal peu, perquè Pau Canyelles, exdifunt, publicada per Fluid, una petita i efímera editorial terrassenca, seria seleccionada per al premi Crexells de l’any següent. Sigui perquè no va guanyar, derrotat per la imbatible Vida privada, del seu amic Josep M. de Sagarra, sigui perquè va decidir entrar en política amb la proclamació de la República, Ventalló no va publicar mai més cap altra novel·la ni va tenir, que se sàpiga, cap més vel·leïtat literària que no fossin els poemes amb què entretenia les hores ocioses, sovint en companyia de J.V. Foix, estiuejant com ell al Port de la Selva. Aquell seu burgès rediviu va ser, doncs, l’única prova que va llegar del seu talent novel·lístic, que l’editorial Brau de Figueres acaba de recuperar, passats noranta anys, en una nova edició impulsada pel professor Joan Manuel Soldevilla, que en signa el pròleg.
No era fàcil arribar fins a aquesta novel·leta descatalogada, però Soldevilla, com a expert tintinòleg, hi havia d’anar a raure ni que fos per un acte pur de gratitud, perquè és a Ventalló a qui es deuen totes les traduccions de Tintín al català des de 1964. A Pau Canyelles, exdifunt, no hi ha encara aquella exuberància de saló que va saber transmetre als estirabots del capità Haddock, però Soldevilla la defensa com una bona novel·la costumista que reprèn, en to burlesc, el motiu de l’enterrat en vida que ja havien desenvolupat autors com ara Edgar Allan Poe, Arthur Conan Doyle o fins i tot Balzac, a El coronel Chabert, i Emilia Pardo Bazán, a l’inquietant La resucitada.
Dins aquella generació sense novel·la, que en realitat en va escriure tanta, Joaquim Ventalló no es pot pas considerar un representant menor; en tot cas, lapidari i poc constant, si amb una en va fer prou. Però en realitat comparteix amb els seus contemporanis (Sagarra, Soldevila, Trabal, Rodoreda, Vernet, Arquimbau) una mirada crítica a la burgesia acomodada de la Barcelona dels anys trenta, aquella que freqüentava, com el benaventurat Pau Canyelles, la terrassa del Colon i les llotges del Liceu, que posava pisets a les querides i feia cures de salut a Caldetes, Sant Hilari i Camprodon, això si no escollia una impulsiva escapada a París o Berlín seguint una Suzy qualsevol, amb el cigar a la punta de la boca, la clenxa engominada i el barret una mica tort.
Mirada de lluny, la trajectòria de Joaquim Ventalló no difereix gaire del model d’intel·lectual dels anys vint i trenta: infància vagament nòmada, de Terrassa a Barcelona amb la mort del pare entremig, formació francesa adquirida als germans de la Salle i als jesuïtes de Casp, ingrés en el periodisme en aquella edat d’or en què fins i tot un full volander mereixeria ser emmarcat, implicació en la política d’esquerres i en l’acció de govern de la República, exili llastimós a França, retorn discret seguit de la depuració corresponent, i rehabilitació i homenatge a pocs anys de la mort. Observat amb detall, però, Ventalló ultrapassa de molt el quadre general: fa l’efecte que és a tot arreu i arreu hi deixa empremta. Com a periodista, sobretot, el seu historial és aclaparador: L’Estevet, La Publicitat, La Rambla, L’Esport Català, Imatges, Mirador, L’Opinió... Durant un temps, acabat de tornar de la infame guerra del Rif, on havia estat destinat tres anys, alterna fins a tres redaccions: l’agència de notícies Havas al matí, La Publi a la tarda i el Diario de Barcelona a la nit, i encara li quedava temps de guanyar un concurs de cuplets d’El Día Gráfico, freqüentar els cafès amb Josep M. Planes, un dels seus millors amics, i publicar una biografia del futbolista Josep Samitier un any abans de convertir-se en el primer reporter de l’Estat espanyol que va retransmetre per ràdio un partit de futbol, un Irun-Barça del 1928. Potser és més incomprensible que s’hagi oblidat el seu compromís polític, que el portaria a participar en les eleccions de 1931 amb ERC, a ocupar la regidoria de Cultura i a emprendre una profunda reforma del sistema educatiu.
Per a què serveix un tros de quòniam?
De les múltiples facetes de Joaquim Ventalló, no n’hi ha cap que hagi deixat tanta empremta com les traduccions de les aventures de Tintín al català i el ric repertori d’improperis amb què va adornar el mal geni del capità Haddock. El president Quim Torra, que el 2010 va publicar a la seva editorial, Acontravent, la recopilació sencera dels renecs adaptats al català per Ventalló a Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp, va fer una pública demostració al setembre del preciós servei que encara avui poden prestar qualificatius com ara ectoplasma, nyèbit de catracòlics, troglodita de carnaval o sac de pus, dedicant al president espanyol, Pedro Sánchez, un dels insults més encantadors del florilegi tintinaire: “tros de quòniam”. A la meseta van quedar estupefactes. Poques vegades s’haurà injuriat un rival polític amb tanta pulcritud.