“El disseny ha de mediar en problemes reals”

Bona part de les decisions que impliquen despesa ecològica es prenen en el procés de disseny. Moltes vegades estan condicionades per aspectes de construcció, enginyeria, tecnologia, però també de màrqueting, posicionament de producte... Ara bé, el rol del dissenyador és present en moltes fases de les decisions i pot ser proactiu en aquest sentit. De fet, molts cops hauria de ser ell el qui poses en crisi la mateixa existència del producte. Si allò que estem creant genera més problemes, ecològics però també socials, dels que resol (tant en la fase de producció, molts cops deslocalitzada, com en el mateix objectiu de producte), caldria replantejar la mateixa idea de treure’l al mercat. Imaginem un producte de neteja que provoqués problemes a la pell: l’aportació seria menor que el perjudici. O una aplicació pensada per espiar els altres: generaria un problema més que una solució. Són casos extrems, però moltes vegades estem en aquestes situacions. Els clients demanen arguments de venda, però nosaltres hem d’oferir prestacions. I no podem ignorar el procés de fabricació. Fer-ho és una manca de professionalitat. On i com es fabrica o imprimeix i com es reciclarà o reutilitzarà un cop acabi la seva vida útil forma part de la nostra feina. Hem de ser conscients del currículum sencer dels productes.

Abans que res, voldria dir que sento molt de respecte per la majoria dels meus col·legues de professió. No soc qui per qüestionar la seva tasca i el seu posicionament. Tan sols intento dibuixar possibles escenaris de futur, que no han de ser ni únics ni encertats al 100%. Crec que és important deixar-ho clar. Dit això, hi ha infinitat de camps en què el disseny forma part del problema. Des de la complicitat amb l’obsolescència programada (per temes estètics, per exemple) a jugar la carta de l’exclusivitat. Fa un temps, vaig sentir una xerrada d’un estudi que lloava la idea de fer molts pocs exemplars d’un model de sabatilles esportives perquè així la gent estava disposada a pagar molt més per tenir-les. Hi ha marques i dissenyadors de moda que treballen en aquesta línia. El que fan no aporta absolutament cap millora al que ja hi ha, però generen el desig d’exclusivitat, de luxe. Com deia Bruno Munari: “El luxe és una necessitat per a molta gent que vol tenir una sensació de domini sobre els altres. Però els altres, si són persones civils, saben que el luxe és ficció; si són ignorants, admiraran i potser fins i tot envejaran a qui viu en el luxe. Però, a qui li interessa l’admiració dels ignorants? Potser als estúpids.” També és veritat que hi ha molts professionals que intenten, en la mesura de les seves possibilitats, aportar solucions a problemes reals. La qüestió clau és per a qui estem treballant. Treballem tan sols per al client, per aconseguir que vengui més d’allò que estem fabricant o produint, o per al destinatari final? Si és per al primer, buscarem enlluernar el consumidor; si és per al segon, buscarem donar servei a l’usuari.

La premissa de l’estudi és que perquè el disseny tingui sentit, en un futur cada vegada més incert, cal que passi de ser un mitjà a un mediador. Fins ara, en la majoria dels casos, el disseny és un mitjà al servei de les empreses per situar els seus productes en el mercat. El mercat demana sempre novetats, per seduir. Poques vegades aquestes novetats van acompanyades de veritable innovació. El mercat dels cotxes és un exemple. Cada any, surten models nous, però els avenços reals són molt petits. Si el disseny s’estableix com un mediador entre nosaltres i el món, entre nosaltres i els altres i entre nosaltres i les nostres pròpies capacitats, pot mediar en les dificultats reals que tenim per viure i viure millor, i per això el que ha de fer és posar-se al servei de la innovació social. El disseny no té les solucions, però pot ajudar a trobar-les, fins i tot pot fer les preguntes adequades. La màxima dificultat és apartar la idea que som creadors/genis/artistes i que el món necessita urgentment conèixer el nostre talent. Aquí, les escoles tenen un gran paper. Hem de defenestrar la idea de formar creatius il·luminats per les muses i hem de fer entendre als estudiants que l’únic camí és l’empatia.

Hi ha moltes definicions possibles, però crec que es poden resumir en iniciatives que treballen en un nou paradigma en què el bé comú està per davant dels guanys privats. Aquest bé comú pot ser en molts àmbits, des de la salut a l’accés al coneixement, la sobirania alimentària i la diversitat de gènere, però totes tenen una constant i és reescriure el futur, perquè el que es dibuixa com a futur probable ens porta al col·lapse. Som una societat en transició. La pregunta és si serem capaços de transitar cap a models sostenibles (ecològicament, econòmicament i socialment parlant) o si anem de dret a una distòpia de precarietat i totalitarisme.

Com deia, la mediació intenta intercedir entre dues parts en conflicte. En el nostre cas, tenim un conflicte i gros amb el medi ambient. Però també amb la justícia social, l’educació, la crisi alimentària que ja és a tocar(de fet, moltes parts del món fa temps que viuen en una crisis alimentària permanent) i molts altres temes. Atesos aquests conflictes, hi ha col·lectius, grups, cooperatives, sindicats, petites empreses... que intenten millorar la situació, des de l’àmbit local o el global, des d’iniciatives de barri o de país. Aquests grups acostumen a necessitar algunes coses que el disseny pot oferir: metodologia, expertesa, capacitat de projectar, eines per testar l’encert del que estan fent... El disseny treballa habitualment amb aquestes eines. Podem aportar molt en els processos de presa de decisions (es poden dissenyar processos de participació, per exemple). També podem aportar una mirada a mitjà o llarg termini, perquè estem acostumats a treballar amb períodes més extensos. Hi ha molts aspectes que podem aportar; també, és clar, la creativitat. Però es tracta d’una creativitat reactiva que intenta canviar la realitat preexistent, no un neguit únicament personal d’expressió del jo.

En el cas de l’habitatge, el col·lectiu més afectat, que és el dels arquitectes i interioristes, no va donar ni un sol toc d’atenció quan estàvem en plena bombolla i es construïa sense mesura i sentit, entenent l’habitatge com una inversió i propietat i no com un dret i servei. Quan va arribar la crisi, es lamentaven de la situació, es feien debats en els col·legis oficials, però, en la majoria dels casos, la idea era com podíem tornar a estar com abans. Com si fos un estat ideal. Jo vaig participar convidat en alguns i era llastimós. Parlaven de com internacionalitzar-se, és a dir, com podien anar a altres països a cometre els mateixos errors que havien comès aquí. Afortunadament, hi ha excepcions. Des d’Arquitectes de Capçalera i Raons Públiques s’han fet propostes interessants. Sobre la crisi energètica, la idea generalitzada és que cal fer molts molins de vent i plaques solars (una mena de tecnooptimisme amb les renovables), però poques vegades es pensa en l’estalvi energètic, tant en les fases de producció, distribució, venda, ús i reutilització o reciclatge. També aquí hi ha excepcions, el llibre de John Thackara Cómo sobrevivir en la economía verde explica força casos interessants.

La majoria d’esforços tecnològics en el camp digital estan pensats per a un públic que representa una proporció molt petita de la població mundial. L’usuari universal, un invent dels Estats Units de la postguerra, ha generat un miratge. Rares vegades es planteja l’accessibilitat com una prioritat. Hi ha infinitat de variables en la diversitat funcional, cultural, cognitiva, econòmica i de gènere que no es contemplen, pensant en un usuari universal que bàsicament no existeix. Les empreses emergents, que sempre tenen pressa, pensen en com treure el màxim rendiment en el menor temps d’una nova aplicació, joc o programa. Sempre tot ha de ser molt ràpid, potser perquè si es paressin a pensar un segon veurien que el que estan oferint no té cap sentit. El disseny ha de treballar tant en el programari com en el maquinari perquè els ciutadans tinguin el control de l’accés a la tecnologia, el que s’anomena sobirania tecnològica. Hi ha infinitat de grups que hi treballen, des de guifi.net a grups d’inclusió digitals.

Com en totes les àrees de l’economia, el disseny està molt tocat. En primer lloc, perquè molts esdeveniments, iniciatives, empreses... han desaparegut i, per tant, ha desaparegut la necessitat de generar tota la comunicació que es fa al seu voltant. Hi ha alguns camps, com ara el tema web i la venda en línia, en què potser han aparegut noves oportunitats. La qüestió és què farem davant d’aquesta situació. Si intentem retornar al punt on érem, no crec que anem gaire lluny. Ja hem estat allà (com a la peli de Matrix) i no té recorregut perquè ens porta on som ara. Si fóssim capaços d’aprofitar el moment per repensar el nostre paper dins de la societat, potser passarien coses diferents que ens portarien a escenaris diferents. Tot això ho dic, insisteixo, amb el màxim respecte als meus companys de professió i entenent les lògiques preocupacions laborals, econòmiques i personals. No vull que sembli que estic donant lliçons a ningú; tan sols intento obrir possibles vies de treball, de canvi, amb molta modèstia. No soc ni un guia ni un referent de res.

Un postmodern amb molta ironia com és el grafista David Carson va dir: “El disseny salvarà el món, és clar, just després del rock and roll.” Ho comparteixo. El disseny no pot canviar realitats, però pot ajudar per fer que altres les canviïn. Sí que pot fer petits canvis en contextos concrets, però si volem canviar el món, el que el dissenyador Bruce Mau anomena Massive change, ho ha de fer amb d’altres. Posaré un exemple: la copa menstrual, que aquí és una opció més entre les que té el mercat. El seu disseny pot millorar-se, però no canvia la realitat. Però si es dissenya, juntament amb ONG, metges, psicòlegs, escoles..., la manera que arribi i sigui entesa i usada per noies de l’Àfrica musulmana, on el període menstrual és un tabú social enorme, pot generar un canvi social. La frase sencera és “un altre disseny és possible perquè un altre món és imprescindible”. Tornem a la idea de futur. Justament al desembre, farem les cinquenes jornades Disseny per viure amb el títol Dissenyant futurs, en què abordarem quin disseny necessitem perquè el futur s’apropi al que és desitjable. Allò de Buckminster Fuller: “Aconseguir que el món funcioni per al 100% de la humanitat, en el menor temps possible, sense perjudicis ecològics i sense deixar ningú enrere.”

Originalitat és l’adjectiu més sobrevalorat en tota la història del disseny. I no perquè no tingui sentit, sinó perquè s’ha entès malament. Ser original no vol dir fer les coses diferents, vol dir trobar la solució més eficaç a un problema real. Això no sempre passa per una nova forma o un nou concepte; sovint és l’aplicació de solucions que ja existeixen però adaptant-les a les necessitats concretes. No necessitem productes originals, necessitem respostes eficients. Una cooperativa de consum, per exemple, no necessita un logotip molt original, però sí trobar la manera més efectiva que els seus usuaris obtinguin aliments de qualitat a un preu just, la manera d’organitzar les tasques de forma fàcil i fer-les comprensibles per a tothom, recipients reutilitzables i lleugers per distribuir les comandes setmanals... El disseny pot ajudar en això. No els cal una marca superestupenda. Abans, ja he comentat que l’ego del creador és un mal endèmic en la professió. L’entenc en un context en què tot és una lluita per diferenciar-te de la competència. Però és que potser aquest model ja no es vàlid. Cada cop més es parla d’intel·ligència col·lectiva, d’economies del comú, de cocreació i codisseny. En aquest context, les figures culturals fan més nosa que servei. En això també els mitjans de comunicació tenen la seva responsabilitat. Massa sovint, seguim en un model de personatges en singular, quan hauria de ser més comú parlar de grups, col·lectius, iniciatives...

És impossible extreure’ns el neguit estètic. De fet, no crec que ho haguem de fer. Però la bellesa, per ser real, ha de respondre no tan sols a cànons estètics, sinó també ètics. Ja fa molts anys vaig tenir un professor d’estètica a la Massana que ens explicava que sense ètica no hi ha estètica, perquè la segona forma part de la primera. Un objecte, posem per cas, d’artesania vernacla té una bellesa evident, però ha arribat a tenir-la al cap d’anys i anys d’anar ajustant-se per ser tan eficient com sigui possible amb la menor quantitat d’energia i material emprats. Aquesta és una bellesa honesta. L’objecte envelleix amb molta dignitat perquè no intenta enganyar. Un producte llampant, nou, com el mercat reclama, que ens crida l’atenció per la forma o color però que no té una relació ajustada entre valor d’ús i valor de canvi, és a dir, entre preu i funció, no pot ser bell. Almenys no per a mi. I el que dic al final de l’estudi és que necessitem bellesa, ara més que mai. Si les nostres limitacions en el projecte en què estem són tan grans que no podem treballar per a aquest canvi social que necessitem, almenys podem intentar aportar a l’usuari una bellesa sense trampes. Una tipografia ben posada que embelleix el text d’una revista i alhora el fa accessible als qui tenim vista cansada. Un interiorisme que utilitza els materials sense fer veure allò que no és i que, alhora, facilita la comprensió i la circulació. Un joc per a mòbil que no està pensat per competir el que aconsegueix és que els jugadors col·laborin i generin coneixement en comú en uns entorns digitals. Un pas de vianants que permet fer la ciutat més còmoda i millora l’autonomia de tots aportant alhora un gest formal que ens plau a la vista. Potser no canviaran el món, però ens faran la vida més agradable sense adonar-nos. Per mi aquesta seria una bellesa possible i desitjable.

Durant el primer confinament, hi va haver infinitat d’iniciatives des del disseny per trobar possibles solucions a problemes urgents, des de mascaretes a respiradors o des de fer cartells encoratjadors a generar gràfiques comprensibles. No sempre l’encert els va acompanyar, però és normal: era un problema nou i aquests projectes es feien en contextos sovint precaris.Tot i que hi ha projectes molt ben pensats i que estan donant servei a persones i a hospitals. El Museu del Disseny està preparant una exposició sobre aquests projectes. Es dirà Emergència i està comissariada pel seu equip de conservadors. La idea va sorgir mentre érem a casa tancats. Van pensar que ells també podien aportar alguna cosa. Ara estem en una altra fase (encara que potser ens haurem de confinar de nou). Diria que el que millor podem fer és intentar accelerar els canvis que ja eren urgents abans de la Covid-19, des de la pacificació de les ciutats, traient els cotxes i el consum com a articuladors de l’espai urbà, a millorar els sistemes de certificació d’informació que rebem per les xarxes per evitar les notícies falses tendencioses. Sobre els nous hàbits post-Covid-19, segur que apareixeran, ja ho estan fent, noves situacions que demanaran noves respostes. Tenim reptes importants: la distància social sense perdre el caliu humà, generar noves formes d’accés a la cultura, que les cases no siguin una oficina precària del teletreball... La llista seria molt llarga. El que sí crec que s’hauria d’evitar és la nostàlgia. Ara potser ja no ho recordem, però al febrer març del 2019 tampoc vivíem en un paradís a la Terra. No mitifiquem el passat proper i apostem per fer del futur alguna cosa desitjable.