A la roda del temps

Si n’és, d’important, com estan editats els llibres per guanyar-se l’estima dels lectors. Lo cant dels mesos, que Víctor Català va escriure entre el març i l’octubre del 1900 i que un matrimoni amic va portar-li a impremta l’any següent, potser no seria avui més que una obreta d’interès arqueològic sobre els orígens literaris de l’escriptora, si no fos que una petita editorial, Vitel·la, hi ha trobat tant de goig, que s’ha animat a reeditar-la amb la complicitat d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Enric Casasses, que hi posa el pròleg, l’apèndix i els dibuixos acolorits que li ha suggerit la roda del temps que havia posat a girar Víctor Català un segle enrere. El llibre que en resulta és una obra màgicament propera que té l’encert, a més, d’incloure la deliciosa presentació que la mateixa autora va escriure la nit del 23 de febrer de 1948 (determinar l’hora i l’estació de l’any és important en una peça com aquesta) pensant en la primera reedició del poemari dins les seves obres completes, que sortirien el 1951.

Aquesta nota introductòria, “una mostra magna de la prosa precisa i preciosa de la seva última època”, tal com la considera Casasses, és rellevant en aquest llibre més que en cap altre, perquè no només es tracta del primer que va publicar Víctor Català, sinó també de la primera vegada que hi feia servir el pseudònim del seu “segon jo”. Quan el doctor Miquel Sitjar i la seva dona, Josefa C. de Sitjar, van anunciar-li que aquelles quartilles sobre el pas dels mesos que els havia deixat llegir mentre eren allotjats a casa seva, a l’Escala, els havien agradat tant que les havien fet editar, ja hi havia hagut la polèmica per La infanticida, presentada als Jocs Florals d’Olot el 1898, i l’escriptora s’havia promès “no donar mai més res al públic” amb el seu nom veritable. Lo cant dels mesos és, doncs, el primer llibre de Víctor Català a tots els efectes, un llibre de poesies, a més, d’una narradora que n’escriuria tota la vida, amb un gran do per a la rima i per fer lliscar la gravetat amb la lleugeresa d’un verset dringadís.

Lo cant dels mesos, de fet, reprèn el tema típic del tomb de l’any amb una cançoneta dedicada a cada un dels mesos que vindran, als quals afegeix un poema prologal, que “dona instruccions al llegidor perquè sàpiga com se fa per sentir la música de les esferes”, i un altre a manera de colofó que, en arribar el fred viu de l’hivern, “anuncia i descriu, serenament, l’acabament de tot, de tot”, remarca Casasses. És així com, endolcides per una musiqueta popular, concep imatges perdurables de la llavor nodrint-se de quietud al gener; de la brevetat del febrer, “joia llarga per la terra”; del març, “l’estació benigna, / que estant lo bosc en flor, / propici n’és l’amor, / i fresca i lleu la vida”; de l’abril, quan “tot tremola d’esperança, / tot tremola de desig”; del juny, amb el seu “gran misteri / esbadellant-se en llum”; del juliol, “ebri de llum i de vida”, però que porta “lo deliri als ulls”; de les espigoladores de l’agost; de la invitació a ensopir-se del setembre, bressat per una hamaca, “zim, zam!, zim, zam!”; de l’octubre, quan “cauen los pàmpols malalts de color, / com un desmai de la vida sobrera, / com una pluja d’estrany desconhort”; del novembre, el mes de “lo somni estrany / fet de por i de misteri”, i del desembre, a la fi, amb el seu pessebre de pastorets “llaurant la neu amb l’esclop”. Casasses, que el 2018 va tenir cura de la reedició, també a Vitel·la, del Llibre blanc. Policromi. Tríptic, diu que els poemes de Víctor Català sembla que imitin motllos ja establerts, però són “profundament atípics”, com “la culleradeta de mel que et fa empassar el verí inadvertit”.

L’apèndix que hi va de regal són les notes que Casasses va recollir del seu avi Llorenç Bosch, que havia fet tractes amb “la senyora de can Ponton”, a qui “les manies –diu– li venien de l’àvia i de més endarrere, del fons de l’època de les canyes dretes i el vent tranquil”.