‘Whats’ de socors

Les diferents aplicacions del telèfon són la clau del muntatge, en què s’alterna vídeo, àudio, localització de l’illa, talls de veu de mitjans professionals que certifiquen els pocs comentaris que donen autenticitat a la situació deprimida a l’illa de Nauru. Si fa uns anys les veus oprimides de països en vies de desenvolupament arribaven via correu electrònic o, anteriorment, per carta, ara la tecnologia permet disposar de canals molt més efectius com el WhatsApp. Perquè en altres canals com YouTube o Twitter la seva veu queda tapada, com si caigués en un pou, i ningú l’escolta.

Silke Huysmans i Hannes Dereere els acullen a l’escena. Ells no actuen, no fan de personatges propis o estranys. Simplement hi són per donar testimoni que tot això és real. Ha calgut donar-li un espai teatral per empatitzar amb uns joves refugiats que opten per cremar-se ruixant-se de benzina desesperats, o bé als veïns més adults que els parlen, els escolten, que encara tenen a punt la ironia i el riure (quan parlen amb els dos dramaturgs i performers). Un riure gravat explica la plenitud d’aquella comunitat que va ser i que ara es plany de parlar de prosperitat sempre en passat, però que no té clar quin és el camí per no repetir l’error. I en aquest dubte de la supervivència capitalista i el respecte per la natura en ple canvi climàtic, l’espectador s’hi emmiralla i li creixen els interrogants i la sensació d’angoixa per saber-se manipulat pel grans mass media del poder.

L’escenari els situa a l’escala humana, personal, comprensible i abastable; redimeix i clama a construir un món en què tothom visqui i senti la consciència en calma. Fan un teatre document diferent, en moments en què sembla que s’imposi el verbatim, com el que impulsa La Planeta, que en són uns padrins avançats.