La rateta que preferia llegir a escombrar l’escaleta

En la gran majo­ria dels con­tes clàssics, des dels Grimm i Ander­sen fins a Dis­ney, està molt clar que les prin­ce­ses i don­ze­lles sem­pre són unes fleu­mes que neces­si­ten ser sal­va­des –tot sovint d’altres dones pèrfi­des: brui­xes o madras­tres– i són els prínceps i cava­llers, forts i valents, els seus herois res­ca­ta­dors. Però la vida no és un conte, i per això el grup celle­renc Cap­gi­ra­lla Con­tes par­teix d’aques­tes històries que, des de fa segles, per­pe­tuen este­re­o­tips i rols de gènere, per cap­gi­rar-les i posar-les al dia en els seus espec­ta­cles de “con­tes coe­du­ca­tius i musi­cats, amb pers­pec­tiva de gènere”.

La nar­ra­dora i can­tant Laura Vilar­ru­bias i el músic Pau Boïgues –mem­bre també del grup de música fami­liar Els Atra­pa­som­nis i de la banda de rock Kàfkia– són els com­po­nents de Cap­gi­ra­lla Con­tes, que actuen gene­ral­ment a bibli­o­te­ques, fes­tes majors, cen­tres cívics i esco­les. El grup va néixer el 8 de març del 2019, dins dels actes del Dia de la Dona, una diada impor­tant per a ells, com també ho és la d’avui, el 25-N, Dia Inter­na­ci­o­nal per a l’Eli­mi­nació de la Violència Con­tra les Dones. De fet, en con­di­ci­ons nor­mals, Cap­gi­ra­lla Con­tes tin­dria aquests dies uns quants bolos per inten­tar trans­me­tre a la mai­nada i a les seves famílies el seu mis­satge a favor de la igual­tat i de les “noves femi­ni­tats i noves mas­cu­li­ni­tats, perquè un príncep també pot plo­rar i pot ser sal­vat per una prin­cesa”.

Però la situ­ació actual fa que Cap­gi­ra­lla Con­tes no pugui ofe­rir avui el seu espec­ta­cle en directe, així que el duet ha deci­dit estre­nar un vídeo amb un petit conte musi­cat sobre la història del 25 de novem­bre i el sen­tit d’aquesta data, que té el seu ori­gen en l’assas­si­nat de tres acti­vis­tes polítiques domi­ni­ca­nes, les ger­ma­nes Mira­bal, per part del règim del dic­ta­dor Tru­ji­llo, el 25 de novem­bre del 1960, avui fa 50 anys.

Cap­gi­ra­lla té ara en reper­tori qua­tre espec­ta­cles, amb títols força explícits: La Caput­xeta Ver­me­lla i la rateta que escom­brava l’esca­leta... diuen prou!; Santa Jor­dina i el secret del drac; La prin­cesa del pèsol i el príncep dels mata­las­sos , i La poció màgica de la Blan­ca­neu. Per exem­ple, en la versió de Cap­gi­ra­lla, la rateta se’n farta, d’escom­brar l’esca­leta i de rebre pro­po­si­ci­ons de mas­cles de dife­rents espècies, i no només pre­fe­reix inver­tir el seu temps lle­gint, sinó que ini­cia alguna cosa més que una bona amis­tat amb una altra rateta. Per tant, en aquests con­tes cap­gi­rats es parla també de l’homo­se­xu­a­li­tat i es tre­ba­llen con­cep­tes com “l’auto­es­tima i l’empo­de­ra­ment”, amb la volun­tat que els pares i mares tor­nin a casa amb eines per con­ti­nuar la con­versa en família.

Cap­gi­ra­lla ofe­reix també tallers que pre­ce­dei­xen els seus espec­ta­cles, perquè els nens i nenes facin les seves ulle­res liles, “les ulle­res de la igual­tat” per inten­tar veure el món d’una altra manera.