Aquell Fontajau de l’“abans això eren camps”

Si algú dubta que una imatge molt sovint val més que mil parau­les que arre­ple­gui Fon­ta­jau en blanc i negre, un lli­bre de records no escrits que, fent reco­pi­lació d’una sèrie de foto­gra­fies, et trans­porta als dar­rers sei­xanta-vuit anys als bar­ris de Sant Ponç, Fon­ta­jau i, una mica, de Domeny.

Com explica el seu artífex, Paco Sánchez Patón (Sant Gre­gori, 1958), el lli­bre no té cap volun­tat d’apro­fun­dir en aspec­tes històrics sinó de con­tri­buir a la memòria dels qui van viure aquell temps ofe­rint un recor­re­gut visual d’un temps ja pas­sat. De quan Fon­ta­jau era aquell “abans tot això eren camps” i de com i quan va evo­lu­ci­o­nar fins al barri inte­gra­dor i actiu orgullós de les seves arrels que és.

En aquest tra­jecte (re)des­co­brim aquell Fon­ta­jau que ja crei­xia al vol­tant d’aque­lla mitja dot­zena de masies que esta­ven a l’altre cos­tat de riu i que després de la cons­trucció del pont ja no tenien el pri­vi­legi de no haver de pagar el tra­jecte en barca per arri­bar a la ciu­tat. A través en bona part del lle­gat gràfic de Miquel Soler i Dal­mau (Vila­bla­reix, 1932), fill de la ser­ra­dora fami­liar on actu­al­ment es troba Metal­qui­mia i gran afi­ci­o­nat a la foto­gra­fia des de petit.

Com explica Paco Sánchez, tot sor­geix de la seva col·lecció fotogràfica, que, ja el 2002, va expo­sar en la festa major del barri. Una expo­sició his­to­ri­ogràfica que va cap­tar molt l’atenció de la gent i que ja ales­ho­res Sánchez tenia clar que allò no podia ser un esde­ve­ni­ment efímer i que calia dei­xar-ne constància. D’aquí aquest volum de for­mat apaïsat que es pot tro­bar en algu­nes lli­bre­ries de Girona i del barri de Fon­ta­jau i Taialà (el preu és de 15 euros i la recap­tació anirà a càrrec d’alguna orga­nit­zació benèfica), que conté un gra­pat d’imat­ges –d’una gran qua­li­tat artística i docu­men­tal tot i ser d’un fotògraf ama­teur–, la majo­ria inèdites i amb l’afe­gitó d’altres par­ti­cu­lars –el mateix Paco Sánchez– i d’arxius com el CRDI.

Així, a grans trets, des­ta­quen les foto­gra­fies que cap­ten l’edi­fi­cació de l’hos­pici del Puig d’en Roca i l’hos­pi­tal Tru­eta, amb retrats d’alguns dels tre­ba­lla­dors que el van aixe­car com ara els del Sin­di­cato Uni­ver­si­ta­rio del Tra­bajo; també de les bar­ra­ques o aquells Alber­gues Pro­vi­si­o­na­les que van arri­bar a tenir més de mil per­so­nes vivint-hi; o dels matei­xos page­sos de la zona i els emple­ats de les dife­rents indústries de la zona. No menys records apor­ten les imat­ges del meren­dero de la Barca, “que tenia un viver on sem­pre hi havia gra­no­tes, una de les espe­ci­a­li­tats del res­tau­rant” o, ja més con­ven­ci­o­nal, de com a can Dal­mau l’amo pre­pa­rava l’ast més popu­lar d’aquells anys. Records que cal­dran algun sènior de la família amb qui comen­tar la jugada. Això si no conei­xen Paco Sánchez, una font de conei­xe­ment i entu­si­asta d’aquest barri genuïnament gironí mal­grat que en una època, temps era temps, per allà els qua­ranta, com recorda, “el telèfon venia de Girona, l’Ajun­ta­ment era de Sant Gre­gori; la parròquia, de Taialà; el car­ter, de Domeny, i la Guàrdia Civil, de Sarrià de Ter”.