“Necessitem un model de cultura que arreli en el lloc”

Desconcertat per una situació de la qual no érem conscients. Veníem d’una agitació general, reclamant canvis i una desacceleració, i de cop el món entra en convulsió i s’atura. Els mesos de confinament van ser estranys, amb la sensació d’estar en una bombolla, en una mena de lloc protegit i segur, sabent que a fora estaven passant coses molt dures, que a fora la gent es moria. Em vaig aïllar dels estats d’opinió mediàtica sobre la pandèmia, rebia informació filtrada per la meva elecció. He tingut una necessitat, si tu vols egoista, de tancament i de concentració en el treball, projectes que tenia sobre la taula i feina també de l’Escola Illa de Sabadell, on imparteixo i coordino els tallers lliures d’art. En aquests moments he pres la decisió de no lamentar-me en excés. Intento veure què puc fer, amb quines eines ho puc fer i fer-ho tan bé com pugui. Sí que vaig notar, quan vam sortir del confinament, una sensació de desajustament corporal, una incomoditat al cos, una manca de sintonia amb les coses i amb els altres, que encara sento. Diria que tots la sentim.

La situació és complexa globalment i s’han de trobar també respostes globals. La solució no és només sanitària. Ha d’anar acompanyada de respostes emocionals, polítiques, culturals, pedagògiques i econòmiques, des de molts àmbits. Walter Benjamin afirmava que no hi ha moments de decadència sinó que la decadència s’entén com un excés de possibilitats respecte a la capacitat de mesurar-nos amb elles. Sí, podem intuir, però, que en la situació actual la manca de capacitat per mesurar-nos amb els problemes pot generar una certa decadència. No podem associar i delegar allò imprevisible a una situació oscil·lant i cíclica, que no controlem, perquè els problemes són contingents i som nosaltres els que hem de generar les capacitats per fer-hi front. Tinc un sentit bastant contingent de la vida. La realitat ens va modulant a partir dels imprevistos per als quals hem d’elaborar respostes. Potser és en aquestes respostes on prenen sentit els actes de vida.

En la majoria dels casos el que ha fet la pandèmia és posar en evidència alguns dels problemes que ja estaven plantejats anteriorment. Des del punt de vista de la cultura, s’han fet més visibles alguns problemes que ja eren presents. S’ha estripat la cortina que ens les tapava.

Potser les crítiques s’han centrat molt en les institucions, que es deuen sentir una mica assenyalades. També és bo reconèixer el seu treball i la feina dels seus equips. No han rebut prou suport i estabilitat des de l’administració. El que també ens hem de replantejar són els models de cultura que volem. Ens podem emmirallar en grans models de cultura anglosaxona, però és més urgent generar una cultura d’arrelament en el lloc. Necessitem un arbre que vagi arrelant, d’una manera soterrada, potser no molt visible. I les institucions han de prolongar aquestes arrels que generin i que connectin amb un teixit que afortunadament hi és. Els artistes, i prenc aquesta paraula en un sentit molt ampli, són institucions també. Actuen com petits nòduls, camps energètics que generen connexions al seu voltant. El que cal fer és incentivar aquestes vies de connexió, trobar camins per fomentar noves formes de cooperació, no caure en el sectarisme i ser oberts i participatius.

Ostres, no ho sé… Potser hi ha un discurs molt sectorial en general. Aquesta cosa d’arrelar passa també per una obertura de transformació social que té a veure, per exemple, amb les escoles i les universitats. Tots formem part d’una xarxa de coneixement. Si entenem que una part important de la pràctica artística és la seva condició cognitiva, aquesta ha de tenir més presència a les escoles i als ensenyaments universitaris. Una de les qualitats de l’art és que és una disciplina indisciplinada. Els seus límits s’estan desdibuixant constantment i oscil·len entre maneres de saber interdisciplinari. Tot està connectat: l’art, la geografia, la sociologia, la poesia, la política... Això és una eina perfecta per desdibuixar els blocs purs de les pròpies disciplines del saber i debatre consensos. Aquesta versatilitat i mal·leabilitat de les estratègies artístiques actuals podria ser un actiu per a les universitats, que requereixen també una reformulació. Sitesize, Domènec o Mireia Sallarès no podrien estar treballant projectes a la facultat de ciències polítiques, de sociologia, de geografia...? Jo penso que sí.

Sí, el clixé de l’artista únic, que està escalant posicions en un rànquing… Tota exaltació de la individualitat no ajuda, no. Estem en un moment de cooperar i de compartir. Tots formem part d’aquest espai simbòlic comú que és el llenguatge artístic. Qualsevol pràctica artística ve precedida per aquesta necessitat d’inscriure’ns en el llenguatge. Podem percebre una veu pròpia, però sempre dins d’una polifonia de veus.

Els que participem de les pràctiques artístiques fem moltes coses. Crec que no tenim un deure superior. Treballem en moltes direccions: la investigació, la pedagogia, el comissariat, des d’un cert activisme que genera comunitat. La visió de l’artista i de la seva pràctica s’ha alimentat d’una sèrie de clixés socialment molt incrustats. La idea de l’artista com un individu dotat i genuí no la comparteixo. Des del mateix sector s’assenyala com una actitud romàntica i s’utilitza el mot romàntic sovint com un menyspreu. Cal entendre que romanticisme implica una relació amb la realitat des d’un subjecte més complex. En aquest sentit, tots som romàntics. El que anomenem romanticisme associat despectivament a certes maneres de ser dins l’activitat artística és un clixé que també caldria revisar.

El que no faré és dir que faig docència perquè la meva pràctica artística no em permet guanyar-me la vida. Les circumstàncies em van portar a treballar també des de l’ensenyament. Participo a l’Escola Illa en la construcció d’un espai per als aprenentatges artístics a la meva ciutat, Sabadell. Tot està interrelacionat. Tot forma part del meu treball. Com dic, no tinc una finalitat superior que és ser artista i una d’inferior definida pel viure. Se’m fa difícil separar una cosa de l’altra. Les polaritzacions són una manera de simplificar la vida. Obsedir-se per un objectiu elevat és el que sovint acaba arruïnant aquest objectiu. Dit això, la pràctica artística, com la pràctica pedagògica o qualsevol altra, comporta una gran implicació i intensitat. Potser, com assenyalava Bataille, el gran problema és una gestió del temps.

M’agrada rellegir altres autors. Mirar-los, assenyalar-los, contextualitzar-los... Em genera un gran plaer personal. És una manera d’incorporar-los en el meu imaginari. Jo em construeixo des de l’altre, constantment. Crec que una de les raons essencials per les quals he estat arrossegat per les pràctiques artístiques és pel fet de sentir-me a prop dels autors, per la seva manera d’intervenir amb el món, les seves posicions i els seus dissentiments. Si alguna cosa justifica la meva pràctica és tota la gent que he conegut en aquest context. Cada autor m’aporta alguna cosa i em construeix.

I per diversitats, et diria. M’interessen sobretot artistes que se situen en posicions diferents de la meva. Tinc una formació de pintor, i així em considero, i el meu llenguatge troncal és el dibuix. A vegades m’han dit que jo reivindico el dibuix. Jo no reivindico res. No em situo en posicions ideològiques de llenguatge. No m’hi sento còmode. Tot llenguatge és una forma viva i orgànica que es contamina en el seu valor d’ús. El dibuix com a llenguatge es veu modificat constantment pels altres llenguatges, és en el seu ús que els llenguatges prenen posició. Em fascina, però, aquest gest tan reiterat en el temps. Dibuixar et connecta amb tots els dibuixos que et precedeixen.

La vam obrir pels pèls el dimecres 11 de març. L’endemà va quedar clausurada. I tres mesos després la vam reobrir. El projecte va començar d’una manera fortuïta, sense massa objectius concrets, per una curiositat d’estudi i investigació personal. Vaig anar compilant unes imatges poc visibles esculpides en les piques romàniques que hi ha en aquesta part del Pirineu, on passo els estius. Vaig sentir un gran vertigen quan el MNAC em va proposar fer una intervenció dins les sales del romànic. Però és aquí on el projecte s’ha disparat i pren sentit. El que pretén, entre altres coses, és desajustar i replantejar la construcció dels relats historiogràfics. Alliberar les imatges del pes històric que se’ls ha atorgat. Els museus han deixat de ser mers dipòsits de signes patrimonials fixos. Ara ja no intenten construir unes narratives nacionals determinades dins d’un ordre historiogràfic establert. La identitat actualment no està associada a un únic relat fundacional, sinó a una relació entre subjectes, siguin quins siguin la seva condició i el seu origen. Hem plantejat un microrelat que ens permet sentir una veu coetània amb un altre to, si vols més popular, que descriu una altra relació amb el lloc i les tradicions i que contrasta absolutament amb la imposició ideològica de les pintures al fresc. La metodologia del frottage aquí és important. Jo em vaig limitar a tocar per obtenir per contacte les empremtes d’unes altres imatges. Volíem generar una experiència a l’espectador; per això hem construït aquest cub blanc, una habitació pròpia que acull tot aquest imaginari… La intenció és generar un moviment, alleugerir les imatges, suspendre-les per poder ser travessades des del present sentint també les seves tensions temporals.

Sí, és un projecte que va sorgir abans del confinament, que es va aturar i que ara s’ha reprès. En el meu cas tot era més complex perquè necessitava la participació de la gent i en aquests moments és més difícil socialitzar. Però vam trobar l’escletxa. Frederic Montornés, el curador, va assignar a deu autors deu museus comarcals per activar peces que en aquell moment es trobaven desactivades en els dipòsits. A mi em va assignar el Museu dels Sants d’Olot. La intervenció, que he fet conjuntament amb la gent d’Olot, ha agafat la forma d’acció dins un teatre d’ombres. Tracta sobre els imaginaris populars, un tema que sempre m’ha interessat, com les formes ancestrals i arcaiques sobreviuen al llarg del temps, com les adopta el cristianisme, com es muten, com s’incorporen com a formes d’espectacle turístic, sense poder evitar sentir un substrat latent en què sobreviuen els rituals subversius pagans anteriors.

La meva obra sempre s’està fent. S’inscriu en una metodologia que jo anomeno assagística en què forma i contingut estan sempre relligant-se. Jo treballo amb allò preexistent, el que ens ve donat. Siguin els que siguin, aquests nous projectes persistiran en la construcció d’imaginaris, mentals, emocionals, però sempre vinculats a un cos i a un espai. La imatge també construeix l’espai. Des de quin lloc mirem les imatges, com ens miren elles, quin valor d’ús els atorguem. Les imatges no són autònomes, sempre estan en relació. Són inestables i en els seus moviments és on generen les seves lectures. En tot acte d’adquisició del llenguatge són importants les metodologies; en el meu cas, l’ús de certes maneres de fer que tenen a veure amb l’apropiació, la cita i el muntatge. Aquestes són algunes de les problemàtiques que aborda el meu darrer treball. Penso també en el format expositiu com una experiència fenomenològica. Exposar no és ajuntar en un espai uns treballs singulars, sinó que té a veure amb recórrer un temps, que el propi espectador gestiona, en un espai físic construït. Les meves darreres exposicions estan plantejades des d’aquesta experiència corporal. Aquestes qüestions ja s’intuïen a La nit sexual, la mostra que el 2017 vaig plantejar a la Fundació Suñol, i es reforçaven en la intervenció que vaig realitzar el 2019 conjuntament amb Halfhouse al seu espai. I també és el que he fet ara en l’operació del MNAC.

Si parlem de reconeixement en el sentit de trobar espais per arribar al públic i poder compartir una experiència, podem afirmar que sí, que en va disposar, però en cercles més aviat reduïts, que era per on l’Alfons es movia, fora dels focus mediàtics. El 2006, Tecla Sala li va dedicar una antològica i fa ara cinc anys jo mateix vaig fer una revisió del seu treball a la Fundació Miró. Que em demanés de fer-ho va ser un gest de confiança i generositat que li agraeixo. Vaig intentar sortir de certs clixés a l’hora de situar el seu treball. Vaig defugir les construccions historiogràfiques de l’art oficial i vaig evitar el problema de certs cànons hegemònics i certs deutes històrics amb altres autors i moviments que sempre generen complexos i visions condescendents. En el cas de Borrell, sempre apareix el deute amb la pintura americana que caldria ressituar. Tinc una relació conflictiva amb la idea de deute, sigui quin sigui. Estaria bé repensar críticament aquesta idea dels deutes també en un sentit cultural. No només els deutes són econòmics.

Parlaria potser d’una certa contenció en l’obrar. Intuïa en el seu treball, cosa que també percebo en el meu, una certa resistència, una dificultat d’inscriure’t en el llenguatge. Abans pensava que aquesta dificultat era un problema, ara penso que és necessària. Els que obrem en la matèria i en les coses actuem sovint des d’aquesta polaritat, entre l’acte i la seva resistència com a forma d’impossibilitat. A l’exposició de la Miró no vaig voler presentar un artista amb recursos formals, sinó que volia incidir en els plantejaments: des d’on, com, amb quines tensions i intensitats es situava per fer aquestes imatges. M’interessen més les posicions que les capacitats, tot i que entenc que les dues són indissociables.

Sí. Per ell va ser un retrobament important en un lloc simbòlic molt significatiu, no era un espai neutre. Va ser com un tornar a casa. Com ha marxat? De sobte, tot i que anímicament la situació generada per la pandèmia el va deixar molt tocat. Ha marxat com ell volia, silenciosament, en el seu jardí amb casa, com ell l’anomenava.