“A la terra li dec el fet mateix d’escriure”

Com en tot assaig, relata, indaga, temp­teja. Però pot­ser sobre­tot li’n dic crònica, una crònica en pri­mera per­sona que no està lluny de certs tex­tos de L’amic de la Finca Roja, tam­poc. La com­bi­nació de regis­tres sem­bla el meu camp: memo­ri­a­lisme, prosa docu­men­tal, prosa poètica, peri­o­disme...En la cul­tura fran­cesa ningú et pre­gunta si això que fas és assaig o ficció. Aquí sem­bla que aquesta lli­ber­tat només se la poden per­me­tre Pla o Fus­ter. Quan Josep Gifreu va lle­gir la meva tesi doc­to­ral, sobre Tierra sin pan, de Buñuel, va dir que era com una novel·la riu, perquè tot i ser lite­ra­tura acadèmica hi aflo­rava l’ins­tint nar­ra­tiu. Narro sense ado­nar-me’n. No sé posar-me a escriure res sense donar-hi un interès de lec­tura, i això com­porta nar­ració, que no sem­pre sig­ni­fica ficció. Nar­rar vol dir expli­car una història, i la ima­gi­nació, que és filla de la memòria, no és invenció. Si no poguéssim recor­dar, no podríem fabu­lar.

Evi­tar el sen­ti­men­ta­lisme no està renyit amb l’emoció, la passió, l’enuig; és més aviat una certa guia per escriure crònica, com és en bona part la Terra, una recerca de l’expressió veraç del que has vist i conei­xes, de la llum pròpia de les coses enllà de mi mateixa. A la Pal­mera hi ha molta més pro­xi­mi­tat i emoció, tot s’hi desen­vo­lupa sense tanta con­tenció nar­ra­tiva. És encara la meva novel·la més llarga. La nar­ració en ter­cera per­sona va ser per mi el com­ple­ment del jo nar­ra­dor de la Terra. Sem­pre les he vist jun­tes, aques­tes dues obres; són dues mane­res d’escriure el mateix lli­bre. La ficció m’era necessària per con­ti­nuar, sobre­tot en la segona part de la Pal­mera, que és una fuga bas­tant neuròtica, entre onírica i de ciència-ficció. Neces­si­tava la lli­ber­tat que pro­por­ci­ona la ficció, que també surt de dins de coses vis­cu­des. Em pre­gun­tava: ‘això ho puc expli­car?, hi tinc dret?, em con­cer­neix només a mi? Algú va dir que si escrius sobre fets vis­cuts, has de fer-ho com si tots aquells de qui par­les fos­sin morts; fa falta aquesta valen­tia.

I vaig deci­dir que no, que no hi entrava, a les cases. Ara que han pas­sat gai­rebé trenta anys, entenc que en aquell inici lite­rari hi bus­cava sobre­tot una espècie de llum, de con­nexió amb les coses, cop­sar el pai­satge, ensu­mar-lo. Les parau­les són so, olor, pudor, aroma. Les rebem amb tots els sen­tits des­perts. No volia escriure en dia­lecte, però tam­poc que des­a­pa­regués. Saps l’emoció que pro­voca escriure una paraula que mai no ha estat escrita? Crec, com Pavese, que “el dia­lecte s’ha d’esti­lit­zar”. El faig ser­vir com pin­ze­lla­des, per mos­trar una llen­gua més rica del que diu la nor­ma­tiva.

Llau­ra­dora de les lle­tres, pagesa de l’escrip­tura. El tre­ball cons­tant de la terra inte­rior i el res­pecte pel gua­ret i la saó. Lluny de la pro­ducció indus­trial. És un sen­tit que per mi va enllà de l’ori­gen rural, que fa sei­xanta anys que s’ha vist abo­cat a una agri­cul­tura indus­trial. Li’n diuen inten­siva però és indus­trial. Temi­ble i glo­bal, avui. Sento de prop Miró quan diu que tre­ba­lla com un jar­di­ner, com un hor­tolà, un sen­tit que faig meu a Labor ina­ca­bada. Sense forçar les coses, tre­ba­llant segons el ritme que demana cada paraula sem­brada, si ho vols dir així. Fins quan faig els encàrrecs, siguin arti­cles periodístics o lli­bres, he de res­pec­tar el meu tempo, sabent en aquest cas que no puc fallar en la data d’entrega. Ser pro­fes­si­o­nal no està renyit amb la cura del tre­ball, ben al con­trari. Però quan escric per a mi, el ritme és el meu.

El peri­o­disme és una bona escola: has d’escriure amb tot el cos, ja ho saps. Tot sovint passa que no en saps res, del tema que t’assig­nen o que toca per actu­a­li­tat, però t’hi has de posar, ho fas, i en ben poc temps, aquell mateix dia, has d’escriure com si fos­sis un entès en la matèria. O sigui que quan escrius per nas­sos has d’estar per la feina amb tot el cos, des del dit gros del peu fins a la punta del cabell més llarg que duguis. Són una tensió i una dinàmica for­mi­da­bles, un entre­na­ment. Les con­di­ci­ons ara del peri­o­disme són ben dolen­tes; he tin­gut encara la sort de for­mar-me amb unes altres de millors. I aquesta dinàmica t’acaba pro­cu­rant bons recur­sos d’escrip­tura i sobre­tot de punt de vista i de pràctica de la vera­ci­tat: de vega­des has d’escriure al diari d’una cosa que no has vist ni conei­xes gaire, i en tro­bes la manera, que sem­pre és no men­tir, no fer veure que sí que ho has vist, no fer-te la geganta. Això és un mirall estu­pendo quan escrius allò que només et dema­nes a tu mateixa.

Està escrita des de la jubi­lació, un cop ja m’he fet gran i he sos­tin­gut els monòlegs que calia amb mi mateixa, no pas amb el pas­sat ni amb els altres. El cos és el que et diu que has de saber quins són els teus límits. Si la salut t’hi acom­pa­nya, fer-se gran és fabulós: dei­xes anar llast i arriba un moment en què ja no has de demos­trar res.

Sabia què no volia fer: ni cos­tu­misme, ni tre­men­disme ni res idíl·lic, com bé dius. Sim­ple­ment pas­sava dels trenta i volia saber quina era la meva veu. Si escrius, has de pre­gun­tar-te què has vin­gut a expli­car en aquest món.

I tant que ho són. Els cot­xes pri­vats han can­viat tant la vida als pobles... Tant com a les ciu­tats, pot­ser més i tot. En sabem ben poc, dels trànsits rurals, sobre­tot dels joves.. La lite­ra­tura ho pot con­tar. En el meu cas, a la Pal­mera aques­tes ‘màqui­nes del viatge’, com encer­ta­da­ment en dius, ocu­pen força pàgines. Igual que a la Terra, que acaba a la disco Flo­rida de Fraga, avui mítica, pre­ce­dent del Sònar bar­ce­loní pels discjòqueis que hi van pas­sar i les con­ne­xi­ons que va per­me­tre a par­tir de la ruta del bacallà, fins a arri­bar al Mone­gros Desert Fes­ti­val, del qual faig referència a Labor ina­ca­bada.

Santa Maria de Xala­mera, la basílica romànica del segle XII, dalt de l’altiplà pre­mo­negrí, a l’altra banda del Cinca des de Saidí, des que la vaig veure per pri­mer cop, als anys 80, i la planúria seca on s’està, és per mi un ali­ment, de tota mena. L’altre cos­tat del terme de Saidí, el secà de rega­diu, on passa la cla­mor Amarga, també. Els Mone­gres són tota una altra cosa; no sé com és la vida allí. És un pai­satge que m’atreu jus­ta­ment per àrid. Ens recorda que pot­ser la indus­tri­a­lit­zació foras­se­nyada no ho és tot. És un pai­satge ple de secrets a la vista, de coses fabu­lo­ses que hi són des de fa segles i no les veiem, com ara la car­toixa de les Fonts, a Sari­nyena, a la qual dedico un capítol de la Labor.

Nai­xem tots de dona i venim tots de la terra: com no par­lar de les page­ses? En la meva criança, elles eren l’eix, i ho con­ti­nuen sent. Sem­pre he anat i tor­nat de Saidí; hi vaig sor­tir a catorze anys i la meva família va con­ti­nuar allí i hi con­ti­nua. Sé de què parlo: elles són l’eix.

A Saidí, en efecte, soc la filla de la Quima, i de Pepe també, i la ger­mana de Jaume. Encara que visc bona part de l’any a Bar­ce­lona, em plan­tejo Saidí com la casa de la meva vellesa. És una casa gran, de tres plan­tes, que ve de la família de la mare i on ja hi havia vis­cut la seva àvia. Saidí m’ha fet escrip­tora. A la terra li dec el fet mateix d’escriure.

Per mi Saidí ha estat i és un obser­va­tori pri­vi­le­giat, i dic Saidí perquè és el que conec. Ho podríem dir d’un altre lloc simi­lar, d’agri­cul­tura activa. El Tríptic de la terra va dels can­vis al llarg de sei­xanta anys, des del 1968, que vaig sor­tir del poble per estu­diar a Lleida, fins ara. En les for­mes de tre­ball i en l’evo­lució de la vida a les cases és on s’han produït les trans­for­ma­ci­ons més gros­ses de la vida con­tem­porània, al poble i a la ciu­tat. I poble i ciu­tat com­par­tei­xen molt, d’aquests tras­bal­sos. En una comu­ni­tat petita ho veus en con­junt. He escrit en L’amic de la Finca Roja que el que passa a la ciu­tat en els últims vint anys ha pas­sat abans al poble petit, com un labo­ra­tori: a la terra, en la cons­trucció, en la immi­gració, a la línia de costa, en la trans­for­mació de la vida comu­nitària, en les fes­tes majors... Viure a un poble no és fàcil. Per por­tar-hi una vida decent has de tenir una estruc­tura inte­rior sòlida, perquè les pro­ves per les quals pas­ses són mol­tes. A ciu­tat també, però tens més opci­ons per dis­treure’t. Fa sis dècades que visc a Bar­ce­lona i encara l’ano­ni­mat m’és una mera­ve­lla: anar pel car­rer sense que et cone­guin ni cone­guis, esta­blir con­ne­xi­ons fortuïtes, badar sense ser obser­vat...

Soc fan de Vivian Gor­nick. La dona sin­gu­lar i la ciu­tat em té ena­mo­rada des que Eugènia Broggi la va publi­car fa tres anys, jun­ta­ment amb Vin­cles ferot­ges, un altre gran lli­bre. Soc eclèctica, lle­geixo força coses a la vegada, en tots els gèneres que prac­tico i que com­bino en els meus lli­bres: memo­ri­a­lisme, prosa docu­men­tal, prosa poètica, peri­o­disme, nar­ra­tiva... Vaig a la recerca de la lli­ber­tat expres­siva, endrapo de tot que me l’ali­menti. Per a la Terra va ser impor­tant el docu­men­tal de cre­ació, el cine que més m’interes­sava lla­vors, de França sobre­tot, el cinéma du réel. Per a la Pal­mera, John Ber­ger de manera par­ti­cu­lar, per la seva tri­lo­gia de la terra i per la tra­jectòria de poeta, crític d’art, nar­ra­dor (també de cinema) i arti­cu­lista. La nar­ra­tiva cine­ma­togràfica, pri­mer, i l’audi­o­vi­sual en con­junt, m’ha for­mat: soc més filla de John Ford que no pas de Soli­tud.

Vaig deci­dir fer la tesi sobre Tierra sin pan no pas per casu­a­li­tat. Les meves arrels ara­go­ne­ses són molt impor­tants. Men­tre la pre­pa­rava, el meu pare me’n dema­nava sem­pre referències, i de fet vaig apro­fi­tar mol­tes de les seves obser­va­ci­ons per al meu tre­ball, com ara que també a Saidí es recor­ria als pilus, els nens de l’orfe­nat, per tre­ba­llar al camp. Buñuel no parla pas només de Las Hur­des, sinó de l’Espa­nya de l’època. Tot l’art és un reflex del món en què ha estat creat, i el docu­men­tal encara més.

Rodo­reda va ser la pri­mera autora que vaig lle­gir en català, a La meva Cris­tina i altres con­tes, quan estu­di­ava a Lleida. No crec que en aquell moment em fixés en res del que m’expli­cava: estava sen­zi­lla­ment mera­ve­llada de lle­gir-la. Després em van atraure Viat­ges i flors i Quanta, quanta guerra. En canvi, no he estat mai fan de Mirall tren­cat, excepte del capítol final de les rates. Rodo­reda exi­geix una relec­tura cons­tant. És una pro­vo­ca­dora. Com que tot­hom li cri­ti­cava que Colo­meta fos una bleda, va enco­lo­mar-los una puta a El car­rer de les Camèlies. En les últi­mes obres, la pro­vo­cació con­sis­tia a endin­sar-se en lec­tu­res com­ple­xes, que rei­vin­dico sobre­tot a L’exili i el desig. Ella volia ser un autor del seu temps, a l’altura dels millors. Ser escrip­tor vol dir això: tenir ambició, en el sen­tit més noble, per afe­gir-te al cor de veus.