I, de cop, el sublim

No era el primer cop que Viviane de Muynck actuava a Temporada Alta, on fa dos anys va encarnar el seu personatge potser més cèlebre a Isabella’s Room: una dona cega que recorda la seva vida lligada als esdeveniments del segle XX. Ho va fer al Municipal de Girona, i és així que, encara que aleshores es trobés al Teatre de Salt, va dir que estava molt contenta de ser de nou a la ciutat, i més en unes circumstàncies que van fer ajornar la representació de Molly Bloom, en principi prevista per mitjans de novembre. El cas és que, en el seu retorn al festival que finalment va ser possible fa uns dies, l’actriu flamenca va abordar en francès un altre personatge femení que evoca la seva vida, sobretot la sexual, amb incontinència verbal. Tanmateix, l’adaptació de Jean Lauwers, director còmplice de Muynck a través dels anys compartits a la Needcompany, en certa manera clarifica l’allau de paraules, sense puntuació, del monòleg amb què James Joyce tanca l’Ulisses com un contrapunt a l’odissea dublinesa de Leopold Bloom (marit de Molly, una “Penèlope” infidel) durant el 16 de juny del 1904.

Molly Bloom té 34 anys a la novel·la i De Muynck en té 74. No importa. Amb la força interpretativa i la ironia de l’actriu, el món del personatge es fa present amb els seus records, les seves frustracions, gens alienes a la vida amb Bloom, i els seus desigs. Tot hi apareix descarnat, amb un llenguatge franc lligat a les pulsions orgàniques, fins que, d’aquella manera tan joyciana, de cop apareix l’emoció (amb només una breu referència al fill mort quan tenia onze dies) i una cosa epifànica (i per què no dir que sublim?) en recordar-se com aquella “flor de muntanya”, que, abans de dir “sí” a aquell home convertit en marit cansat, pensa en un munt de coses viscudes al Gibraltar on va créixer.