Opinió

sense fronteres

marta monedero

La mirada cubana sobre els Estats Units

En ple desgel entre Cuba i els EUA i amb un Fidel nonagenari, és del tot oportú el repàs que fa Casa Amèrica Catalunya del cartellisme cubà de les últimes dècades, amb una estètica que il·lustra l'evolució de la lluita ideològica de l'Havana contra Washington. L'exposició Mi tío no se llama Sam –el títol és prou clar– i un llibre d'Alfons González Quesada proposen un excel·lent exercici de memòria que recull una seixantena de tanques gràfiques. L'objectiu és mostrar, des del punt de vista de la propaganda política cubana, com ha anat la relació amb Washington des del triomf de la Revolució, el 1959.

L'oncle Sam en hores baixes, barres i estrelles i una estàtua de la Llibertat amb cara espantada són alguns dels cartells que s'hi poden veure al costat de notícies dels diaris de l'època. Les imatges posen l'accent en el bloqueig econòmic, el combat contra l'imperialisme i la mà fosca de la CIA, entre altres. Tot i que la mostra de cartells –alguns encara es poden veure a l'illa– és cronològica, la retòrica contra l'enemic ha estat la mateixa durant més de mig segle, des de l'intent d'invasió de la platja de Girón (Cochinos), el 1961.

Als anys setanta es consolida la retòrica de confrontació: l'atemptat contra un DC-8 de Cubana de Aviación, amb 73 morts, obra de dos exagents de la CIA, i la guerra del Vietnam dominen la simbologia d'aquest període. La crisi de Mariel (l'èxode cap als EUA de 120.000 cubans) marca l'inici de la dècada dels vuitanta. Eren els anys de Reagan a la Casa Blanca i la invasió de l'illa de Grenada va escalfar encara més la tensió poc abans de l'ensorrament de l'imperi soviètic, que va fer que Moscou reduís el suport econòmic i militar a l'illa.

El 1991, la Revolució entra en el crític període especial. Washington es frega les mans i l'Havana s'enroca amb la consigna de “Resistir és vèncer”. Però els EUA segueixen collant amb l'aprovació de la llei Helms-Burton, durant l'administració de Clinton, que sanciona les empreses estrangeres amb negocis a Cuba.

El canvi de mil·lenni dóna un triomf a l'illa amb el retorn del nen balsero Elián, un cas impactant que va propiciar molts cartells amb el lema “Salvem Elián”. Bush fill inclou Cuba en l'eix del mal i el castrisme respon amb imatges de presoners iraquians torturats per soldats nord-americans. Res no canvia fins al nou segle, quan les reivindicacions gràfiques se centren en l'embargament. Però la propaganda contra els EUA pràcticament desapareix amb l'arribada d'Obama a la Casa Blanca, tot i que els cartells ja formen part del paisatge i la història de l'illa.

Mi tío no se llama sam
Alfons González Quesada
Editorial: RM i Casa Amèrica Catalunya
Pàgines: 119


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia