Contra els escriptors rondinaires

De manera periòdica topem amb autors que lamenten, de manera pública i fins reiterada, que no es poden dedicar de manera professional a l'exercici de l'escriptura. Les causes que addueixen són diverses: la política cultural, el nivell educatiu dels lectors, l'opressió de les cultures veïnes, l'afany de lucre dels editors, etc. Culpables externs, vaja. L'any 1888, Robert Louis Stevenson va escriure un article dirigit a aquesta mena de rondinaires, que Viena ha inclòs a En defensa dels ociosos, un recull traduït amb elegància per Xavier Zambrano.

En les deu pàgines de Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, Stevenson en té prou per liquidar la qüestió. En primer lloc, diferencia la vocació de la temptació. Distingir-les no és difícil: una de les característiques de la vocació és posseir “un esperit prou candorós per prendre's les minúcies més trivials de l'ofici amb una seriositat més pròpia de l'administració d'un imperi”. Si disposeu d'aquest esperit, endavant. La recompensa que obtindreu practicant l'escriptura o qualsevol altra art serà considerable. Si a més a més resulta que voleu cobrar, només teniu dues solucions: o bé us procureu un mecenes, o bé us procureu un mercat. Stevenson, en tot cas, postula un esforç sostingut, i una frugalitat considerable.

Un altre dels articles del llibre es titula Vellesa rondinaire i joventut. Publicat originàriament el 1878, hauria de ser de lectura obligatòria a totes les universitats i a tots els geriàtrics. Anys abans d'escriure L'illa del tresor i L'estrany cas del doctor Jekyll i Mr Hyde, Stevenson hi estableix les tendències de cada edat, que no considera gaire encertat alterar. Segons ell, resulta tan poc aconsellable que un jove sigui prudent com que una persona gran es mostri agosarada.

Segurament és per això que m'esgarrifo cada vegada que sento un jove queixant-se de les poques oportunitats que se li presenten de viure del que escriu. Endavant, i sense por, li diria Stevenson, que tens l'edat de conquerir, i no pas la de buscar seguretats, que ja t'arribarà més endavant. Tolstoi ja ho havia establert a Anna Karènina: “Ningú no està content de la seva sort, i tothom n'està del seu talent.”