predileccions
D. sam abrams
Senzilla, sensual, apassionada
Hill era el poeta de la incomoditat perquè per ell la poesia sorgia de la incomoditat amb ell mateix, la poesia i el món
Amb aquests tres adjectius, el polèmic i aplaudit poeta, crític i professor Geoffrey Hill havia descrit la seva obra poètica davant la sorpresa d'uns i altres. En realitat el triple epítet era una cita indirecta del gran poeta barroc John Milton, però tant se val. A la contra, la majoria de lectors de l'obra poètica i crítica de Hill veurien les coses justament a l'inrevés: difícil, distant, intel·lectual.
Geoffrey Hill va morir de sobte aquest estiu, quan la seva producció estava en un moment particularment dolç. Estava reorientant-se com a autor després de la publicació de dos monumentals volums recopilatoris –d'una banda, Broken Hierarchies: Poems 1952-2012 (Oxford, 2013), que aplegava en un miler de pàgines 60 anys d'obra lírica i, de l'altra, Collected critical writings (Oxford, 2008), que recollia en 800 pàgines cinc volums d'assaigs literaris escrits a foc lent entre 1984 i 2003. Geoffrey Hill tenia 84 anys i havia endreçat la producció de tota una vida, però, típic d'ell, continuava donant guerra en tots els fronts com a poeta, crític, professor i intel·lectual públic.
Els seus adeptes com Donald Hall repetien que era el poeta més important del segle XX mentre que els seus detractors com William Logan insistien que era un bluf i un bufó. Ni una cosa ni l'altra. Hill passarà a la història, sense cap mena de dubte, com un dels grans poetes i crítics del segle XX. Personalment, diria que, juntament amb John Ashbery, era el darrer gran poeta del segle XX del món anglosaxó. Era un poeta molt dotat que va dominar amb extraordinària habilitat totes les formes, des del poema en prosa fins al poema llarg, passant pel poema líric breu, el poema seriat i el cicle poètic. Era el poeta dels mils tons de veu, des de la solemnitat més greu fins a la comicitat més corrosiva de la sàtira i l'autocrítica. Com a crític, ens ha deixat una obra que conté estudis insuperables sobre Southwell, Emerson, Hopkins, Eliot i Rosenberg, entre altres, i textos teòrics de primera magnitud sobre aspectes de la poesia com la veu, la llengua, la versificació, la responsabilitat moral i el compromís polític.
Amb mestres com T.S. Eliot, Ezra Pound, William B. Yeats, Rainer Maria Rilke, Ossip Mandelstam, Eugenio Montale i Paul Celan, havia col·locat el llistó ben alt i va assolir tots els seus objectius. Hill era el poeta de la incomoditat perquè per ell la poesia sorgia de la incomoditat amb ell mateix, la poesia i el món. La poesia ha perdut un dels seus servidors i defensors més acèrrims. Se'ns n'ha anat un dels darrers irrepetibles.