sense novetat
david castillo
‘L'altre', sorpresa tarragonina
En el territori de la novel·la –amb xifres de vendes reals underground o gairebé clandestines– hi ha tot sovint sorpreses que demostren la musculatura d'una literatura que funciona, i que funcionaria encara més bé si se li donessin les vies de promoció que li corresponen. Aquest estiu, per exemple, m'he quedat literalment absorbit per una novel·la, L'altre (Arola), de l'escriptor tarragoní Joaquim Biendicho. Amb 52 anys, aquest autor és un professor de secundària –grans víctimes del sistema educatiu– que amb les dues primeres novel·les va aconseguir els premis Pere Calders del 2008 i el Ciutat d'Alzira del 2010. L'altre el presenten com a finalista del Josep Pla del 2014, però tot això dels premis té poc a veure amb la literatura, i valorarem la novel·la en si.
Cal dir que el llibre em va arribar a les mans de manera fortuïta perquè l'autor va venir en una presentació que vaig fer a Tarragona d'un poemari de Marcel Pey, i educadament el vaig guardar a la bossa. No em podia esperar que seria un dels grans llibres que he llegit aquest any, conjuntament amb el de Víctor Nubla, del qual parlo més endavant. Novel·la de fantasmes, al més pur estil Henry James, L'altre és una història de desaparicions, protagonitzada per un escriptor que fuig a Marràqueix per intentar recuperar l'equilibri després de la separació amb la dona, que teòricament no li havia afectat gaire. A partir d'aquí, Biendicho construeix una trama magistral, plena de suspens, d'històries paral·leles i de detalls, on Marràqueix i altres localitats marroquines són també protagonistes. La nouvelle m'ha recordat obres mestres ambientades al Marroc, des de les ubicades a Tànger a El cel protector i els contes de Paul Bowles, amb una cita especial a la primera novel·la de Rafael Chirbes, amb moltes similituds amb Biendicho, tot i ser radicada a Fes, una altra ciutat màgica de l'Islam.
Amb una estructura senzilla i eficaç, amb capítols breus que són declaracions d'intencions, L'altre esdevé –perdonin el tòpic– una lectura addictiva, on un es pot perdre tant com el protagonista i els que el segueixen, amb aquella sensació que t'envaeix quan la medina de les ciutats marroquines es converteix en un laberint del qual resulta impossible sortir. El paisatge i la desolació s'alternen amb la calidesa i la plenitud. Els contrastos són una constant en una novel·la que mereixeria més sort de la que fins ara ha tingut.