‘Virgo serrensis, ora pro nobis'

A la pujada de la Serra de Montblanc dues dones han tret les cadires al carrer. És la seva llotja privilegiada per saludar els amics, veïns i coneguts que, de mica en mica, enfilen cap al santuari per ser testimonis de la sortida de la Mare de Déu. La seva posició també els permet fer inventari de presències i absències al pas del seguici, principalment, al pas de les autoritats. “Veus com no han vingut els de la CUP?”, comenta una a l'altra mentre desfilen alcalde i regidors de vint-i-un botó desoint la crida dels cupaires a no participar en els actes religiosos.

Les dues dones han pres dimensió de l'abast de la processó que s'iniciarà al cap d'unes hores i decideixen que, per a aquesta part de la festa, el millor serà guaitar-la des del terrat. I no l'erren. Perquè el dijous, dia de les marededéus trobades, Montblanc va viure massivament la seva cita decennal amb la Verge de la Serra.

Diu l'Al·leluia en el seu honor que “Amb el ceptre i la corona / i la Vila per altar / us triava per patrona / la Conca de Barberà.” I això explica que la Vila Ducal no sols se sorprengués per uns carrers atapeïts amb els seus habitants sinó també amb molts altres vinguts d'arreu de la comarca. I que quan el cap del seguici processional enfilava la muralla de Sant Francesc, la imatge venerada tot just acabés de fer el tomb cap al començament de la muralla de Sant Jordi. I amb les voreres plenes a vessar.

Ni uns terrenals problemes mecànics amb el vehicle que transportava la imatge, ni l'anunciat xàfec a la processó de retorn de la Verge, ahir, que havia de ser una mica més llarga seguint el recorregut de la de Setmana Santa, van emmascarar uns actes de fe que a la vegada transcendeixen el fet religiós. I possiblement, un dels motius és el que donava en Miquel, mentre feia la cervesa a la cafeteria Isama de la plaça Major, tot esperant una solució a la pana amb l'embragatge del cotxe portant que amenaçava de trastocar la celebració: “Jo no sóc creient, però la Mare de Déu de la Serra és la Mare de Déu de la Serra.”

Ahir, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, després d'assistir a l'ofici i de gaudir del cerimonial, tampoc no es va estar de mostrar-se “impressionat” per tots aquells elements que conformen avui la identitat montblanquina i que, per tant, esdevenen saba d'autoestima com a ciutat, com a comarca i com a país. I que tanmateix, fan que la devoció a la patrona local transcendeixi fins i tot el seu caràcter religiós.

I avui, Montblanc enfila un cap de setmana i recta final de la celebració, dibuixat amb un to marcadament lúdic. Serà dilluns que tocarà als montblanquins fer balanç i analitzar com de reeixida ha estat la festa que es repetirà d'aquí a 10 anys. De moment, al carrer dels Hortolans, els pares de l'Anna estaven molt satisfets perquè havien penjat la pipa que la menuda no deixava ni de dia ni de nit a la cua de la nova cuca fera. Perquè les festes també han estat, entre altres, la incorporació d'aquesta nova peça del seguici que tan aviat treu foc pels queixals com remena la mandíbula amb un ritme d'insomni per a un especialista maxil·lofacial.

La propera cita serà d'aquí a deu anys. Montblanc i el conjunt de la societat pot haver canviat molt. Però quan dues veïnes treguin les cadires a la pujada de la Serra voldrà dir que, de nou, torna a ser festa.