Cada nit, com l'última festa

Deixant de banda les etiquetes, “això que encara en diuen l'indie espanyol” , i arribats a la conclusió que el que abans s'escoltava als marges ara sona més estandarditzat, la funció social és la mateixa, l'objectiu de la música és igual ara que fa vint anys: el concert, el directe, plantejat com si fos sempre l'última gran festa. La banda Izal promociona així el seu tercer disc, Copacabana , que va presentar divendres a la nit a la Sala La Mirona , dins l'oferta musical del festival Temporada Alta.

La formació madrilenya liderada per Mikel Izal té un so molt depurat i pensat per moure masses, amb tics de banda d'estadi: donar-ho tot perquè a baix ho donin tot; es persegueix la nit memorable, que mai es repeteix, però sempre busca repetir-se. Amb cançons que s'enganxen i amb lletres que impregnen l'aire d'aquella olor reconfortant, d'eterna joventut, de positivitat, de gust de xiclet de maduixa. No és el mateix perquè en són el doble, però és aquella sensació de tenir 20 anys i escoltar una cançó de Los Planetas. I Izal ho executa amb cançons que es coregen amb conseqüències afòniques com Que bién . A La Mirona també es va cantar, amb els fans en èxtasi, La mujer de verde, Pequeña gran revolución i El baile. Mikel Izal va fer broma amb Trump i va recordar els col·legues de Supersubmarina , però el concert anava amb la directa. El confeti va caure, hora de tancar el Copacabana. Ja amb els llums oberts a la pista, i amb l'Sputnik DJ excel·lint amb la sessió postconcert, la banda va acostar-se a la barra per fer una copa amb els fans, i fer-se alguna foto més.