La saviesa de la lenta reflexió

“Has avançat, Haru. Però encara penses massa... Es veu en el traç, es revela en la teva actitud impacient, s'endevina en els teus ulls, que no deixen de mirar cap a tot arreu... L'harmonia arriba quan la disciplina aconsegueix que ens oblidem de nosaltres mateixos i, per tant, del nostre esforç”, és una dels centenars de reflexions que rebrà la protagonista de la novel·la durant els cinc anys de formació en el dojo, una de les escoles espirituals més cèlebres del país oriental on viu. Els pares d'Haru són mestres excel·lents en la pràctica del shodo, l'art de la cal·ligrafia. El seu progenitor “escriu les cartes de tots aquells que no coneixen el misteri de les lletres. És la seva feina”. Però volen que la seva filla aprengui el difícil art del tir amb arc, una de les matèries més gratificants i adequades per arribar a la perfecció vital absoluta a què ha d'aspirar qualsevol humà.

El relat ens trasllada a “Terres d'Orient” i comença en una casa petita, de fusta fosca, envoltada de jardins i flors en un moment delicat: si la mare no hagués mort fa poc li diria a Haru, que té 15 anys, que es mengés la fruita que té al davant, “que t'ha de fer sentir com et batega el cor. Li diria la vida és la fruita, Haru, i els anys en són la pell”. Una primera metàfora abans que la narració ens traslladi al dojo, on l'Haru passarà cinc anys d'aprenentatge. Aprendrà la disciplina amb tanta il·lusió com angoixa pels ensenyaments rebuts i els sacrificis que comporta. S'ha d'arribar a la perfecció, que en l'art de tir amb arc és clau: “Mai no tiris contra ningú; mai no tiris per ser més que ningú; mai no tiris per demostrar-te res a tu mateixa: el tir amb arc és un estat propi que es pot compartir.”

Ja fora de l'escola, Haru s'haurà d'enfrontar al contrast entre l'aprenentatge rebut i la dinàmica competitiva, a voltes salvatge, de la societat que l'envolta. En el seu camí per portar una vida adequada a la filosofia apresa haurà de passar moltes privacions i tindrà la sort de treballar amb un ancià mestre sabater, amb qui aprendrà l'ofici amb la tècnica més ancestral. La seva vida es torç quan comença a separar-se dels ensenyaments espirituals i la disciplina rebudes. Però el llegat que rep del sabater quan es mor tornarà a redreçar el seu camí vital i arribarà a la direcció d'un dojo, aquest d'escriptura, l'ofici vocacional dels seus progenitors.

A Haru, Flàvia Company (Buenos Aires, 1963), ens ofereix una narració plaent, profunda i original. Supera amb escreix la dificultat de ficar-se en cos i ànima en el món tan misteriós com atractiu del pensament oriental. El llenguatge clar, directe, nítid i rigorós, amb un tempo i sonoritat plàcid i cadenciós, és estimulant. És una història que ens introdueix en l'atmosfera d'una societat que cerca la perfecció humana en l'observació, l'obediència, el sacrifici, la força d'esperit i l'esforç constant. És una obra plena de pensaments i reflexions assenyades, amb un toc fantasiós sorprenent. La cadència harmoniosa, gairebé musical, li dóna un ritme ben poc expressat en la nostra literatura. Els escenaris i paisatges que evoca estan ben encadenats amb la història, i els protagonistes encaixen encara més amb la trama narrativa. Haru és un plaer, una lectura capaç de remoure les entranyes de l'ànima del lector més exigent i capaç de fer-li estimar més la vida.