biografia
Glòria Farrés
La vida de Txékhov
L'Avenç pública una biografia d'Anton Txékhov escrita per Irène Némirovsky
Irène Némirovsky va morir de tifus a 39 anys al camp de concentració d'Auschwitz, dos mesos després d'haver-hi estat deportada, a l'octubre del l942. Durant els dos últims anys de la seva vida, sota l'ocupació de París per l'exèrcit alemany, havia escrit a dojo: dues novel·les, Sang calenta i Suite Francesa, i una biografia sobre Txékhov. La prosa d'aquesta biografia és molt temperada, íntima, com si li fos un escut de civilització per l'amenaça de la barbàrie nazi que l'encerclava, cada cop de més a prop. I és que amb Txékhov mantenia moltes afinitats: tots dos eren russos ucraïnesos, tots dos van ser maltractats pels pares, tots dos tenien malalties respiratòries, tots dos van ser creadors d'una prosa asserenada i punyent... Aquestes afinitats eren com un corrent subterrani entre l'escriptora i el dramaturg i ajudaven Némirovsky a trobar el to de respecte i de tendresa que fan que cada paràgraf d'aquesta biografia sigui un homenatge a Txékhov i un cant a la vida i a la literatura. Certament La vida de Txèkhov és una obra lluminosa, que crea una panoràmica única de la vida de l'autor, de les seves inquietuds, de la societat russa, però sobretot il·lumina el lligam entre vida i literatura, va a l'essència literària de Txékhov, a la seva visió i al seu estil intransferibles. Com va dir un crític del diari Le Figaro, La vida de Txèkhov és un veritable acte d'amor. Ara la tenim en català, en traducció de Mita Casacuberta.
Narrant uns inicis difícils
L'obra s'estructura en capítols molt breus, que van narrant els moments més importants de la vida de Txékhov i ens fa espectadors de la creació de la seva personalitat excepcional. Comença amb un capítol preciós, en què Némirovsky relata una escena de Txékhov petit, una baralla amb el seu germà gran Saixa, i ens acosta amb aquest primer pla a la seva infantesa difícil. Des de bon començament mostra, doncs, que aquesta biografia no és gens acadèmica, no és només una acumulació de dades, sinó un relat d'un escriptor sobre un escriptor, una peça literària de primera qualitat. Quan ens parla del pare de Txékhov, per exemple, ens fa un retrat esfereïdor i alhora ens el fa comprendre: era fill de serf, un home autoritari, agressiu, que criava els seus fills a crits i a cops, com ell mateix havia estat educat, un comerciant nefast i un devot fanàtic, que feia participar els sis fills en els cants de l'església fins a altes hores de la matinada, fent-los passar fred i son. Némirovsky remarca que, per bé que Anton havia nascut alegre –“per instint, li agradava la gràcia, el bon humor, la bona educació”–, no va oblidar mai els càstigs rebuts, no ja pel dolor físic sinó pel sentiment d'humiliació.
A causa dels deutes contrets, el pare va haver d'emigrar a Moscou i la família s'hi va afegir, tret d'Anton, que havia d'acabar el batxillerat i es va quedar sol a Taganrog, a 14 anys. Feia classes particulars i malvivia rellogat a la seva antiga casa. Némirovsky ens parla d'aquest moment de solitud i de dificultats econòmiques viscut amb enteresa i serenor, però que li deixaran un pòsit de tristesa. A l'estiu anava sovint a les estepes, i aquest paisatge sortirà sovint en la seva obra: “Eren unes esteses de terra tan bastes que, després d'haver-li alegrat l'ànima amb un sentiment de llibertat sense límits, l'aclaparaven amb el seu silenci, la seva monotonia, un territori sense boscos, sense muntanyes, on els ocells són muts, les flors mortes, els rierols rars...” Quan entra a la Universitat a estudiar medicina, a Moscou, ja comença a publicar contes als diaris, però: “No es pot desempallegar d'aquell sentiment d'inferioritat, d'humilitat, que sempre ha sentit a casa seva, a l'escola [...] i tanmateix, en alguna línia, en una mitja pàgina apareix el Txèkhov autèntic, amb el seu tendre i trist somriure.”
Relats tristos, no pessimistes
A més de la descripció del caràcter de Txékhov i dels fets més importants de la seva vida –el viatge a la presó de Sakhalín, per exemple–, Némirovsky analitza la seva obra narrativa i teatral amb gran precisió. En el cas dels contes, ens fa veure com Txékhov tanca molta experiència humana en un nombre restringit de pàgines, les seves narracions breus són una porta entreoberta a una casa desconeguda que de seguida es torna a tancar, i ens n'ofereix l'experiència del metge: diagnòstics precisos, sense feblesa, sense pietat morbosa, però amb una simpatia profunda. El lector es reconeix en aquestes vides mitjanes, en aquests dies monòtons i sense esclat. Igualment com la seva obra dramàtica, són relats tristos, però no pessimistes, encara que deixen el cor encongit.
Un dels moments més interessants d'aquesta biografia és quan compara Tolstoi i Txékhov. Hi havia un gran afecte entre ells dos, tot i que eren tarannàs molt diferents: Tolstoi era un gran senyor, tenia una visió dels mugics idealitzada, era creient, volia salvar-los de la condició de serfs. Txékhov, per contra, era pobre, tenia els mugics més a prop, els visitava com a metge, i tenia una visió realista i pietosa: “Tolstoi és ple de passió, d'obstinació sublim; Txèkhov és escèptic i distanciat de tot. L'un crema com una flama, l'altre il·lumina el món exterior amb una llum freda i suau”.
Les formes de l'Apocalipsi
Per acabar, hi ha un moment esfereïdor en què Némirovsky compara el temps convuls que va viure Txékhov a Rússia amb el seu moment històric, i sorprèn veure fins a quin punt era conscient del destí d'Europa i del seu propi: “El mal regnava llavors com ara; encara no havia pres, com avui, les formes de l'Apocalipsi, però l'esperit de violència, de covardia i de corrupció era pertot arreu. Igualment com ara, el món es dividia en botxins cecs i víctimes resignades.” Potser per aquesta consciència, Némirovsky retroba una certa pau en la redacció d'aquesta biografia, en la llibertat interior que comparteix amb Txékhov: “Des de petit, havia volgut salvaguardar la seva llibertat interior, la seva dignitat, i ho havia aconseguit, malgrat els cops i la misèria.”