D'Ara i d'Aquí
jaume vidal
Pinta'm la pintura
Xavier Escribà (París, 1969) va decidir un bon dia que la seva mirada a la pintura no era com obrir una finestra per reflectir el que hi havia darrere; ni tan sols usar l'enquadrament de la finestra, sinó desconstruir la finestra. Utilitzar la pintura com a pretext, objecte i subjecte del seu treball. L'obra prenia sentit en acumular capes i capes d'acrílic, sovint de diferents colors que s'ocultaven un sobre l'altre, però que els talls i incisions que hi feia aconseguien que l'artista els fes reaparèixer tot formant composicions que demostraven que l'aleatorietat pot arribar a ser geomètrica. Escribà liderava un moviment d'alliberament de la matèria pictòrica a la qual, tot i la seva gran aportació a l'art, se li havia negat el seu gran paper en el procés actiu de la creació. Fins i tot els pintors matèrics havien esclavitzat la pintura amb el seu poder gestual. La pintura és en ella mateixa art i Escribà, l'encarregat de demostrar-lo. Per això la seva feina ha estat la de redireccionar les diferents possibilitats de l'acrílic. La seva darrera aportació en aquesta línia es presenta a la galeria Marc Domènech de Barcelona (passatge Mercader, 12. Fins al 14 de novembre).
L'exposició D'on venim, d'on som dóna una dimensió viatgera a la pintura d'Escribà. La pintura té capacitat de moure's en l'espai, en una al·legoria del pas del temps. L'autor ha creat un recorregut de tub de ferro acerat i l'ha pintat amb capes i capes del seu elixir cromàtic. Cada tram representa un moment en la vida personal i la carrera de l'artista. El gruix de pintura varia de manera exponencial. El primer tram ha estat pintat amb cinc capes d'un únic color, de la mateixa manera que la resta de tub, però el següent color ressegueix el tub excepte el primer segment. A cada nou tram es deixa l'anterior sense pintar, la qual cosa dóna com a resultat una seqüència progressiva de capes segons continua el recorregut de l'obra. El darrer segment és el que més capes té. Aquest recorregut evoca una mena de desplaçament de la pintura. L'inici del viatge comença tot just al costat de l'entrada de la galeria i continua per les parets de la planta baixa i descendeix cap la planta inferior. La peça, que serpenteja cromàticament per tota la galeria, s'implica totalment en l'espai que, al seu torn, estableix un vincle intens de complicitat. La sala esdevé també part de la peça, relació que es fa més estreta en projectar-se l'ombra del tub i el regalim de la pintura a les parets.
Però aquest joc d'interrelacions té una tercera branca: el col·leccionista, que intervé de manera especial en el conjunt a l'hora de fer la seva adquisició. Cal que trii el mòdul individual que serà la peça que finalment formarà part de la seva col·lecció particular. L'obra de 95 metres i mig que podem veure a la galeria desapareixerà i es fragmentarà en 47 peces de tres metres de llargada. De fet, al comprador se li exigeix l'esforç de comprar una part de la peça única que observa, tot i que al final de la mostra, el seu fragment també adquirirà la consideració de peça única i singular.
La peça d'Escribà tindrà una vida futura dispersa, l'obra tal com es presenta desapareixerà, però en certa manera continuarà viva en tant que les diferents parts que ara la formen seguiran existint. A la idea apuntada de serp que es desplaça per tota la galeria se li podria afegir-li la d'un cuc que es regenera i forma una individualitat a part un cop se l'ha amputat una part del cos principal.
La idea d'aquesta composició va néixer l'any 2011 quan en intervenir en un espai del Museu d'Art de Tarragona l'autor va fer regalimar pintura sobre un filferro. A partir d'aquí, el galerista Marc Domènech va instar l'artista a anar més enllà i ell va acceptar el repte. Un projecte que té una bona part d'enginyeria. Escribà va haver de fer càlculs pel gruix creixent del tub de ferro i per trobar solucions per aconseguir muntar i posteriorment desmuntar cada secció. Per aquest treball, a què ha dedicat un any de feina, tingut la col·laboració del seu assistent Santi Cabús.