Quan l'art és l'excusa

El pas­sat 26 de juliol, 53 obres van sor­tir dels magat­zems del Museu Naci­o­nal d'Art de Cata­lu­nya (MNAC) amb destí al mones­tir de Sixena. Aquest tras­llat va mar­car un punt d'inflexió en l'endi­mo­niat con­flicte que enfronta les dues comu­ni­tats veïnes per l'art sacre, tant el de la Franja com el d'altres ter­ri­to­ris que també havien for­mat part de la diòcesis de Lleida, com és el cas de Sixena. Per pri­mer cop des que van començar, fa dues dècades, les recla­ma­ci­ons de béns reli­gi­o­sos, Cata­lu­nya cedia. Això sí, sota amenaça judi­cial.

Però com és pos­si­ble que un patri­moni artístic hereu d'una història comuna hagi estat uti­lit­zat per posar en peu de guerra Cata­lu­nya i Aragó? Per què hi ha tan­tes reticències a abor­dar-ne una gestió com­par­tida? És real­ment l'art el que hi ha en dis­puta? O ho és, jus­ta­ment, aquesta tra­dició de vin­cles polítics, soci­als i cul­tu­rals que es remun­ten a l'edat mit­jana, en bona part vigents, i que tant inco­mo­den amplis sec­tors ara­go­ne­sos?

El cas Sixena ho ha posat al des­co­bert. L'agres­siu to, amb voca­bu­lari bèl·lic i tot, emprat per molts polítics d'Aragó n'és la millor prova. La bata­lla no ha fet res més que començar. No són només 53 sinó 97 les peces que Cata­lu­nya havia de tor­nar a Aragó segons l'ordre dic­tada pel jut­jat de pri­mera instància i ins­trucció número 1 d'Osca. Les altres 44, con­ser­va­des al Museu de Lleida i de molt més valor artístic que les que tenia el MNAC, encara no s'han mogut del ter­ri­tori català.

El govern es manté ferm en la seva decisió de deso­bediència, cons­ci­ent, però, de les con­seqüències que això pot tenir en qual­se­vol moment. Tot i que des de finals de juliol no hi ha hagut cap movi­ment, el dia menys espe­rat la jut­gessa pot enviar les for­ces de segu­re­tat per requi­sar les obres. Es pot donar la para­doxa que mar­xin ara i que hagin de tor­nar més enda­vant, ja que la justícia encara no s'ha pro­nun­ciat defi­ni­ti­va­ment: l'Audiència d'Osca i, si cal, el Tri­bu­nal Suprem deci­di­ran de qui és pro­pi­e­tat aquest con­junt d'obres que la Gene­ra­li­tat i el MNAC van adqui­rir als anys vui­tanta i noranta a les mon­ges del mones­tir, que tenien el permís per­ti­nent del bisbe de Lleida. La titu­lar del jut­jat d'Osca ha con­si­de­rat que les transac­ci­ons es van fer de manera il·legal, sense esti­pu­lar, curi­o­sa­ment, com s'hau­rien de com­pen­sar els cos­tos de la com­pra (300.000 euros), la res­tau­ració i el man­te­ni­ment que han assu­mit els museus cata­lans durant anys i panys. Els recur­sos d'apel·lació als alts tri­bu­nals ja estan en marxa. Per si de cas, el con­se­ller de Cul­tura, Santi Vila, ha apro­vat recent­ment un pla de xoc per reforçar el Museu de Lleida: el dotarà de més pres­su­post, de més cate­go­ria museística i de més obres que li dei­xarà el MNAC per omplir les parets que podrien que­dar bui­des.

Aquest estiu s'ha pre­ci­pi­tat tot. L'altre litigi ini­ciat pel govern d'Aragó i l'Ajun­ta­ment de Vila­nova de Sixena (als quals estra­nya­ment ha cedit poders una monja que mai no va exer­cir al mones­tir) per recu­pe­rar les pin­tu­res murals de la Sala Capi­tu­lar també s'ha decan­tat, de moment, a favor dels interes­sos ara­go­ne­sos. Un altre jut­jat de pri­mera instància i ins­trucció d'Osca, el número 2, va eme­tre a prin­cipi de juliol una sentència que obliga el MNAC a des­pren­dre's d'aquesta joia pictòrica. En aquest cas, la magis­trada ha inva­li­dat l'acord a què van arri­bar la comu­ni­tat de reli­gi­o­ses i la Gene­ra­li­tat per a la custòdia inde­fi­nida dels fres­cos al museu del Palau Naci­o­nal. De moment, no n'ha orde­nat el tras­llat pro­vi­si­o­nal, com ha pas­sat amb els 97 objec­tes. Si ho fes, igno­ra­ria les múlti­ples veus d'experts que des­a­con­se­llen el tras­llat pels perills de con­ser­vació que supo­sa­ria per a l'obra, en un estat molt fràgil perquè el 1936 va ser cre­mada.

La rein­te­gració a un monu­ment que encara avui, per la desídia del govern ara­gonès, segueix sense res­tau­rar podria supo­sar la seva pèrdua defi­ni­tiva. Molts espe­ci­a­lis­tes ho han aler­tat, entre ells la màxima auto­ri­tat mun­dial en pin­tura mural, Gian­luigi Cola­lucci, el direc­tor de la res­tau­ració de la Cape­lla Six­tina. Si la veu de Cola­lucci (“les pin­tu­res no es poden moure”) i d'altres tècnics ali­ens a la polèmica no s'escol­ten, que­darà demos­trat que l'art només haurà sigut una excusa per fer aflo­rar el que és: un con­flicte polític.