Vides paral·leles

Si escriure una sola vida ja és un acte prou compromès, escriure'n dues de tan entrellaçades i alhora tan diferents com les dels germans Francesc i Joseph Civil és tota una proesa. L'arxivera Albina Varés i el musicòleg Lluís Brugués han dedicat deu anys a donar forma al que semblava impossible: un llibre que servís per posar ordre a l'importantíssim fons documental que es conserva dels dos germans i que, al mateix temps que aprofundia en el coneixement d'un, contribuís al descobriment de l'altre. Quan la música esdevé passió. Els germans Francesc i Joseph Civil, editat per la Diputació de Girona, és en realitat dos llibres en un, o tres, si s'hi compten les biografies paral·leles i el laboriós, detallat, feixuc però imprescindible apèndix que conté la catalogació de totes les composicions, els treballs d'investigació, els articles periodístics i el valuós epistolari de Francesc Civil que ha conservat amorosament fins avui la família del músic i que formen més de quatre mil cartes, sumant-hi les del seu germà. Podria apuntar fins i tot cap a un quart llibre, perquè acaba sent un fris de la Girona de l'època, però també del París cosmopolita que tots dos germans van conèixer a principis del segle XX i de la relació que van establir, en especial Joseph, que ja no marxaria de França, amb les principals personalitats de la cultura del seu temps, des dels músics Joaquim Nin, Isaac Albéniz o Joaquín Turina fins al pintor i il·lustrador Xavier Gosé o el gravador, pintor i també músic Lluís Jou.

En realitat, però, Albina Varés i Lluís Brugués desitjarien que fos un llibre petit: la porta d'entrada per a molts altres llibres, tants com fils han anat descabdellant perquè els recullin els investigadors futurs interessats a ampliar una recerca que consideren inexhaurible. Ells mateixos es declaren deutors de l'únic estudi existent fins ara sobre Francesc Civil, que va publicar mossèn Josep M. Cervera l'any 1992. Del seu germà Joseph, en canvi, amb prou feines ningú, fora del nucli familiar, en sabia res. Fins i tot per als autors del treball ha estat tota una revelació, una mena d'eco des d'una infància mítica: “De Joseph Civil només en tenia un record vague de petita, quan el pare [el cineasta i pintor Antoni Varés] s'aturava pel carrer a parlar amb el senyor Civil i en la conversa sortia el nom del germà absent, com un misteri”, explica Albina Varés, que va ser, com Brugués, alumna de qui es considera el fundador del Conservatori Isaac Albéniz. El fet és que, si bé cap dels dos germans no va néixer a Girona, sinó a Molins de Rei (Baix Llobregat), Francesc Civil (1895-1990) ha continuat sent molt present en la memòria de la ciutat, amb la qual es va comprometre des de la joventut i, tot i el parèntesi dolorós de l'exili, també en els moments més durs de la postguerra, mentre que de Joseph Civil (1876-1956) n'ha quedat un rastre difús fins i tot a Barcelona, on va viure fins a la seva marxa a París, el juliol de 1904. També Francesc Civil viuria la seva experiència parisenca a la prestigiosa Schola Cantorum on havia estudiat el germà gran, però el 1917, cridat per complir el servei militar al castell de Figueres, acabaria arrelant a la capital empordanesa fins que el 1924, ja casat, va arribar a Girona amb un contracte per fer de pianista al cinema Gran Via i, l'any següent, va ser nomenat organista de la Catedral. La importància de Francesc Civil en la vida musical de Girona és indubtable, però potser faltava posar el seu llegat a l'abast dels intèrprets d'avui perquè la seva música continuï sent viva. I això que els autors del llibre admeten que “era un compositor difícil”, capaç, però, de fer unes “harmonitzacions delicioses” que val la pena escoltar i reivindicar.

La trajectòria de Joseph Civil, molt més cosmopolita, ofereix un viu contrast amb la del seu germà. “És un personatge digne de novel·la”, assegura Brugués, que recorda l'estreta relació que va mantenir amb compositors com ara Manuel de Falla, per al qual escrivia les partitures, Isaac Albéniz, Joaquim Nin o Joaquín Turina, però també amb el pintor Edgar Degas (que havia freqüentat un altre compositor gironí, Llorenç Pagans), el cercle d'Anglada Camarasa i, sobretot, el gravador Lluís Jou, de qui seria amic inseparable des que es van conèixer el 1901 al cafè de Barcelona on Joseph treballava de pianista. No és estrany que acabés redactant unes memòries, encara avui inèdites, que el seu germà Francesc conservaria tota la vida. “Tots dos són fills d'una generació amb un bagatge musical fantàstic”, insisteixen els biògrafs en remarcar que la seva maduresa professional coincideix amb un moment d'intensa revaloració del llegat popular català a través de les danses i el cançoner tradicionals. Tot i l'atracció que desperta en el lector d'avui la trajectòria vital de Joseph, els autors del llibre se senten sobretot en deute amb Francesc, impulsor del projecte de creació d'una escola municipal de música als anys trenta que seria el germen del Conservatori de Girona. “La sola revisió de la llista dels seus alumnes, cap a cinc-cents, entre els quals hi apareix l'escriptor José María Gironella, donaria per a un interessantíssim estudi”, asseguren.