Un home anomenat Malamadre

En un registre oscil·lant entre la simplicitat de l'home rural i la part fosca amagada darrere l'home ordinari, Luis Tosar semblava que havia mostrat uns límits que, de fet, li eren imposats per les limitacions del cinema espanyol. El cas és que l'actor ha revelat una potència desconeguda en assumir un sensacional personatge anomenat Malamadre, presoner a perpetuïtat que lidera un motí en una presó sevillana a Celda 211, pel·lícula que, a la vegada, apunta que l'excrític Daniel Monzón (autor també del guió, juntament amb Jorge Guerricoechevarría, a partir de la novel·la homònima de Francisco Pérez Gandul) s'ha convertit en un director sòlid que, fidel a les estructures de gènere, decideix abordar qüestions amb una dimensió moral i fins política que són implícites al relat. A Celda 211, que funciona com un excel·lent film d'acció, aquestes qüestions es deriven de la humanitat dels presoners, encara que hagin pogut cometre accions terribles, de les decisions per a la supervivència (la mentida, la traïció o la fidelitat al grup) i sobretot de les relacions de poder que s'estableixen dins d'una presó on a la vegada incideix un poder extern lligat a l'exercici de la política i als interessos de l'Estat.

Qui és Malamadre? Quasi no se'n sap res, del seu passat. No s'explica res del que va fer per ser condemnat a perpetuïtat. A la presó, dicta les regles amb les quals es regeixen els presos més conflictius (els FIES, confinats en un sector i sotmesos a una vigilància especial), a banda d'aquelles que els són imposades pel funcionament de l'ordre carceller. Són regles elementals basades en l'obediència al líder i la fidelitat al grup. En el present de l'acció, Malamadre, tan temible com carismàtic, lidera un motí que, exigint una millora de les condicions de vida dels presoners, aprofita l'estada d'uns etarres en trànsit cap a una altra presó per utilitzar-los com a hostatges i així, doncs, com a moneda de canvi en les negociacions amb el govern. A més, hi ha un infiltrat involuntari: un nou funcionari que, a causa d'un accident tot just en començar el motí, és abandonat a la cel·la 211 (on, en la seqüència inicial, hi ha un suïcidi) i, per sobreviure, fingeix ser un nou presoner. Batejat com el Calzones per Malamadre, que l'afillarà, el nou funcionari passarà a l'altre costat no només físicament, sinó moralment, a partir d'un fet que s'esdevé a l'exterior fent-se visible a l'interior. Aquest potser és l'únic element forçat del guió, de cara al desenllaç final, i comporta la inversemblant retransmissió televisiva en directe (per part d'un canal públic, sotmès a control polític) d'una càrrega policial. Pel que fa a la resta, configurant una pel·lícula que arrossega sense efectismes ni sensacionalismes, hi ha credibilitat en les situacions, els diàlegs i, cosa sorprenent en el cinema espanyol, en els secundaris que habiten la presó. Un esplèndid i complex film de gènere.