El viatge d'en Shiro

Una bona amiga d'Olot que té la bondat de recomanar-me tot allò que li sembla que pot estar bé, i de la qual segueixo menys recomanacions de les que voldria, em va animar a assistir fa poc més d'un any, al Teatre Principal d'Olot, en el marc del festival Panorama, a una funció de l'espectacle Il giardino dipinto, de la companyia italiana TPO. Les referències prèvies parlaven d'un espectacle adreçat als infants a partir de tres anys, audiovisual, interactiu i d'iniciació al moviment i a la dansa. Són reclams que estimulen extraordinàriament la curiositat, i més si tens mainada a casa. Des de llavors haig de reconèixer que em tenen el cor robat. Vaig tornar a veure Il giardino dipinto al Mercat de les Flors, a Barcelona –l'abril que ve hi tornaran a ser amb un nou espectacle, Farfalle–, i ahir, en el marc de Temporada Alta, van fer a La Mercè tres funcions d'El jardí japonès, el primer espectacle en què van aplicar la tecnologia de la Children Cheering Carpet (CCC).

El jardí japonès explica un viatge, el d'un nen, en Shiro, que, seguint el curs del riu, arriba fins al mar, passant per diversos jardins i, en tornar a casa, no sap explicar amb paraules les meravelles que ha vist, de manera que ho fa visualment, amb pedres, fulles, flors i escorça d'arbres. Aquesta és la història que una actriu, en un català perfecte –malgrat que la companyia és italiana–, explica al públic, al qual ha acollit al voltant d'un quadrilàter blanc i al qual convida a fer el mateix viatge que en Shiro. Aleshores, al terra, comença la màgia. Apareixen deus d'aigua, rius plens de còdols i peixos, prats verds, flors i ponts en què les fustes, arrenglerades, són com un immens xilòfon, que sona amb diferents registres si t'hi poses al damunt, malgrat la seva immaterialitat, ja que només és una projecció. Primer són dues ballarines les que fan el recorregut pels diferents jardins, fins al mar, i exploren totes les possibilitats que el sorprenent tapís pot oferir, però pocs minuts després elles mateixes conviden els nens i les nenes, i fins i tot algun adult, a accedir al tapís i provar de fer el mateix viatge que en Shiro, un viatge meravellós, amb paisatges d'una gran bellesa que se succeeixen, i efectes sorprenents. L'experimentació, els jocs s'encadenen, fins que les ballarines reuneixen un gran nombre de nens i nenes al centre del tapís. Han arribat al mar. I llavors recreen les onades amb el moviment, mentre la projecció i el so responen als estímuls que els envien els ocupants del tapís en prémer els sensors de pressió que hi ha instal·lats a sota. La participació activa dels menuts en la confecció dels paisatges que es van travessant durant el viatge –que fins i tot es pot potenciar més– és un dels trumfos d'aquest espectacle, original, delicat i deliciós.