crítica de teatre familiar / «el jardí japonès»

El viatge d'en Shiro

La companyia italiana TPO va presentar ahir tres funcions d'«El jardí japonès», un espectacle interactiu audiovisual màgic, pensat expressament per introduir els infants en la dansa

Una bona amiga d'Olot que té la bon­dat de reco­ma­nar-me tot allò que li sem­bla que pot estar bé, i de la qual segueixo menys reco­ma­na­ci­ons de les que vol­dria, em va ani­mar a assis­tir fa poc més d'un any, al Tea­tre Prin­ci­pal d'Olot, en el marc del fes­ti­val Pano­rama, a una funció de l'espec­ta­cle Il giar­dino dipinto, de la com­pa­nyia ita­li­ana TPO. Les referències prèvies par­la­ven d'un espec­ta­cle adreçat als infants a par­tir de tres anys, audi­o­vi­sual, interac­tiu i d'ini­ci­ació al movi­ment i a la dansa. Són reclams que esti­mu­len extra­or­dinària­ment la curi­o­si­tat, i més si tens mai­nada a casa. Des de lla­vors haig de reconèixer que em tenen el cor robat. Vaig tor­nar a veure Il giar­dino dipinto al Mer­cat de les Flors, a Bar­ce­lona –l'abril que ve hi tor­na­ran a ser amb un nou espec­ta­cle, Far­fa­lle–, i ahir, en el marc de Tem­po­rada Alta, van fer a La Mercè tres fun­ci­ons d'El jardí japonès, el pri­mer espec­ta­cle en què van apli­car la tec­no­lo­gia de la Chil­dren Che­e­ring Car­pet (CCC).

El jardí japonès explica un viatge, el d'un nen, en Shiro, que, seguint el curs del riu, arriba fins al mar, pas­sant per diver­sos jar­dins i, en tor­nar a casa, no sap expli­car amb parau­les les mera­ve­lles que ha vist, de manera que ho fa visu­al­ment, amb pedres, fulles, flors i escorça d'arbres. Aquesta és la història que una actriu, en un català per­fecte –mal­grat que la com­pa­nyia és ita­li­ana–, explica al públic, al qual ha aco­llit al vol­tant d'un qua­drilàter blanc i al qual con­vida a fer el mateix viatge que en Shiro. Ales­ho­res, al terra, comença la màgia. Apa­rei­xen deus d'aigua, rius plens de còdols i pei­xos, prats verds, flors i ponts en què les fus­tes, arren­gle­ra­des, són com un immens xilòfon, que sona amb dife­rents regis­tres si t'hi poses al damunt, mal­grat la seva imma­te­ri­a­li­tat, ja que només és una pro­jecció. Pri­mer són dues balla­ri­nes les que fan el recor­re­gut pels dife­rents jar­dins, fins al mar, i explo­ren totes les pos­si­bi­li­tats que el sor­pre­nent tapís pot ofe­rir, però pocs minuts després elles matei­xes con­vi­den els nens i les nenes, i fins i tot algun adult, a acce­dir al tapís i pro­var de fer el mateix viatge que en Shiro, un viatge mera­vellós, amb pai­sat­ges d'una gran bellesa que se suc­ce­ei­xen, i efec­tes sor­pre­nents. L'expe­ri­men­tació, els jocs s'enca­de­nen, fins que les balla­ri­nes reu­nei­xen un gran nom­bre de nens i nenes al cen­tre del tapís. Han arri­bat al mar. I lla­vors recreen les ona­des amb el movi­ment, men­tre la pro­jecció i el so res­po­nen als estímuls que els envien els ocu­pants del tapís en prémer els sen­sors de pressió que hi ha ins­tal·lats a sota. La par­ti­ci­pació activa dels menuts en la con­fecció dels pai­sat­ges que es van tra­ves­sant durant el viatge –que fins i tot es pot poten­ciar més– és un dels trum­fos d'aquest espec­ta­cle, ori­gi­nal, deli­cat i deliciós.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.