La bella Lola

Vaig arribar a Li deien Lola una mica de casualitat. L'escriptor Miqui Otero me la va comentar perquè la presentéssim a la llibreria Calders. Sempre em refio d'en Miqui. El llibre arriba a les meves mans. El títol, la portada, l'autora: Pilar Romera. No en sé res, de tot plegat, i és més que probable que si m'hagués trobat aquesta novel·la al tauler de novetats no m'hi hauria fixat.

L'Argument? Món rural a les ribes del riu Ebre, als inicis del que es va anomenar Revolució Industrial. Però l'aristocràcia del camp no es vol moure del lloc, esperant que les novetats quedin a les grans ciutats i tot continuï com sempre. A Barcelona el temps és de confusió i revoltes, anarquisme incendiari, repressió, detencions a l'engròs i una burgesia tan refractària als canvis com l'aristocràcia que pateixen els camperols.

La novel·la, una excel·lent novel·la (ja us ho dic), arribarà fins a la Segona República Espanyola, del Somorrostro als locals de prostitució i els pisos dels burgesos més podrits de diners. La nostra guia –que no ens agafa la mà, que no ens ve a explicar res, sinó que som testimonis de la seva voluntat de supervivència– és la Dolors, Lola, la bella Lola. És una dona forta que sap que en el món que li ha tocat viure i amb les seves cartes, la bellesa i l'ús que en fa és l'única clau que li permetrà fugir, sobreviure, salvar tot el que ella vulgui salvar –patrimoni, gent estimada, la dignitat–. La Lola és una víctima, un animal ferit que mossega quan et penses que està domesticat. I també són uns ulls –els de la seva autora–, uns finestrals a una època i un món estrany i identificable per al lector del 2016, així que farien bé de no deixar passar la lectura de Li deien Lola.

Pilar Romera (Riba-roja d'Ebre, 1968) ha escrit un llibre polític, un llibre de ficció entretingut, amb qualitat de pàgina però al mateix temps amb una voluntat política, de denúncia. Fa servir tots el mitjans que la seva escriptura li permet: control dels espais i els personatges, trama de fulletó, rigor històric –és llicenciada en Història contemporània– i domini de la coctelera a l'hora de fer entretingut el viatge a través d'una època i d'uns personatges i, especialment, de les motivacions de fer el que fan perquè estan ferits d'un determinisme de classe social i econòmica. Va ser obrir el llibre i adonar-me que tenia una escriptora de qualitat, ja feta, amb les seves maneres i el seu món. Per això, no creia que fos una primera novel·la. I no ho és.

El 1993 va publicar L'esperit de vidre (El Mèdol) i el 1997 Dins la boira (Columna). Parlo amb lectors de Dins la boira i ja m'expliquen que es tractava d'una bona novel·la. Aleshores, li pregunto per aquest silenci de gairebé dues dècades. Va decidir deixar d'escriure? Em respon que no amb uns ulls grans i oberts i un riure tímid i alhora sorollós. “La vida, la vida normal”, em diu. Trobar feina, tenir una filla, treballar dur per quedar-se a Barcelona i poder escriure. “Sempre he escrit. I aquesta novel·la l'escrivia al cap. Mai corregeixo gaire al paper, però sí al cap. La tinc sencera i un dia començo a escriure”, m'explica.

La seva naturalitat desborda. La vida normal: les novel·les que són escrites en el temps que els cal per no ser un artefacte que només serveixi per omplir catàlegs editorials i taules de llibreries. Hi estic d'acord. M'agrada que encara hi hagi autors com ella, però li faig prometre que la propera novel·la la tindrem abans que passi una dècada. Ella ho promet, però també se'n riu i se'n va carrer amunt com devia fer la Lola, quan deia que sí i potser al final feia el contrari.