A Barcelona, la Beckett

Des de fa més d'una dècada, l'equip de la Sala Beckett vol que es vegi Bar­ce­lona com el port dels autors. Per aco­llir la nova dra­matúrgia inter­na­ci­o­nal i també per expor­tar la pro­ducció autòctona. El direc­tor artístic, Toni Casa­res, insis­teix que la situ­ació del tea­tre con­tem­po­rani català és insòlita­ment relle­vant fora de Cata­lu­nya. Els direc­tors volen conèixer tex­tos i autors, cons­ci­ents que hi ha bon brou. Ahir, Mari­lia Sam­per (pri­mera firma resi­dent) des­ta­cava que s'hagués triat “una dona i una immi­grant” en aquest lloc de relleu (en rea­li­tat, Sam­per fa anys que forma part de la rea­li­tat tea­tral bar­ce­lo­nina). Amb la nova Beckett, a més, es pretén arra­co­nar la pre­ca­ri­e­tat, tot dig­ni­fi­cant l'autor i també les pro­duc­ci­ons. Serà un viatge llarg, de nou. L'abric de Beckett és llarg i escalfa. Benet i Jor­net, el 2011, deia que aquell pro­jecte era utòpic però que es faria. En Papitu tenia raó, de nou.