Actor al·lucinat ens visita

En una edició del Festival de Sitges de fa més de vint anys va projectar-se una pel·lícula de Philippe Garrel, La naissance de l'amour, amb una fotografia en blanc i negre de Raoul Coutard que va fer exclamar a un amic meu: “Oh, això és la bellesa!” No perquè hi hagi precisament cap imatge bonica d'un paisatge esplendorós o cap enquadrament preciosista. De fet, al contrari. Les imatges no volen semblar belles, però ho són per justes en la seva transparència i alhora el seu misteri. La pel·lícula és protagonitzada per dos actors a la maduresa, Jean-Pierre Léaud i Lou Castel, originats respectivament en la Nouvelle Vague francesa i en el cinema italià combatiu, com ara el de Marco Bellocchio, dels anys seixanta. El primer hi encarna un escriptor i el segon, un cineasta. Tots dos viuen un moment de crisi. Léaud i Coutard havien treballat junts abans en diversos films de Jean-Luc Godard, com ara Made in USA, Week-end i La chinoise, que es va projectar ahir dins del cicle que el cinema Truffaut dedica a l'actor. No van coincidir, però, en el cinema de François Truffaut, que va fer debutar l'adolescent Léaud encarnant Antoine Doinel a Les 400 coups i que va treballar amb Coutard en unes quantes pel·lícules, entre les quals la cèlebre Jules i Jim.

Poso en relació un dels grans fotògrafs de la Nouvelle Vague amb un dels actors més emblemàtics del moviment tenint present que Raoul Cotard, als 92 anys, va morir fa uns dies a París i que Jean-Pierre Léaud visitarà Girona i Barcelona (demà i demà passat respectivament) a propòsit de la presentació de La mort de Louis XIV, la pel·lícula d'Albert Serra sobre l'agonia de l'anomenat Rei Sol. Léaud hi encarna el monarca, que, a causa d'una gangrena estesa des de la cama esquerra, literalment es podreix al seu llit de mort. L'home que representa el poder màxim, sotmès a la fragilitat del cos. L'actor hi aporta la fragilitat del propi cos, que sembla fatigat damunt del llit, i una gestualitat facial imprevisible que expressa dolor, perplexitat o una impotència tan certa com per ell inesperada; però que també pot transmetre irascibilitat i manifestar encara la voluntat de domini, l'autoritarisme i fins la resistència a la mort implacable.

Albert Serra ha comentat que li agrada el fet que Jean-Pierre Léaud no hagi fet pràcticament pel·lícules per diners, sinó per treballar amb part dels directors més rellevants del cinema europeu de les últimes sis dècades, però també que no li ha pesat el fet que l'actor transporti una determinada memòria del cinema relacionada amb Truffaut, Godard, Pasolini, Bertolucci, Eustache, Garrel, o, més recentment, Aki Kaurismäki. Tanmateix, partidari com és de la ficció allunyada del realisme per lliurar-se a la fantasia, encara que sigui a propòsit de l'agonia d'un personatge històric recreada a partir de la documentació i amb una feina d'entomòleg, és possible que Serra apreciï una qualitat de Léaud que va intuir Truffaut i de la qual aquest va parlar en un text breu a propòsit d'un homenatge a l'actor que va tenir lloc al cinema Studio 43, a París, durant els mesos de març i abril de 1984, poc abans, per tant, de la mort del cineasta. Al text, inclòs al llibre Le plaisir des yeux, que reuneix diversos escrits de Truffaut, el creador d'Antoine Doinel indica que Léaud és un actor antidocumental que, només dient “bon dia”, ens fa entrar en la ficció, per no dir la ciència-ficció. Això no agrada tothom, perquè hi ha espectadors que, com que detesten la fantasia, valoren actors realistes, versemblants, consistents, també en un sentit físic. D'altres, però, celebrem la lleugeresa, la fantasia, el tremolor de la veu de l'actor. Truffaut creia que Léaud era un actor al·lucinat que, a la seva manera, també era plausible i versemblant: el seu realisme, però, és el dels somnis.