“El flamenc és com un part, ve de cop”

La dan­za­ora Rocío Molina (ella rei­vin­dica un paper més enllà de la clàssica bai­la­ora) pre­senta aquest ves­pre al Tea­tre de Salt Caída del cielo. És un solo en el qual cons­tru­eix un díptic; una mena d'espai blanc, de cel; i un altre de ter­re­nal, que s'ins­pira enel gro­tesc de las Goyes­cas o el món brut d'El jardín de las deli­cias. L'artista acaba tri­ant per la vida, davant de la bui­dor i la per­fecció avor­rida celes­tial. En la core­o­gra­fia, que ha aixe­cat alguna onada més d'escàndol del que és habi­tual, evoca a la mens­tru­ació, com un ele­ment vital que dóna ener­gia a les dones. Per Molina, hi ha una paral·lelisme evi­dent en el seu art: “el fla­menc és com un part, el treus de cop.”

Caída del cielo (que d'aquí a uns mesos farà tem­po­rada al Mer­cat de les Flors) busca molt la impro­vi­sació, l'espon­taneïtat. Per això, dei­xen espais perquè Molina pugui sor­pren­dre els músics o els il·lumi­na­dors, o vice­versa: bus­quen una lli­ber­tat impres­cin­di­ble per dei­xar res­pi­rar aquest fla­menc con­tem­po­rani tan propi. Caída del cielo ha vol­gut intro­duir referències als déus del fla­menc: Camarón (perquè es canta el tema Ase­si­nado por el miedo); Enri­que Morente (amb el cante de La leyenda del tiempo); Paco de Lucía (per la inter­pre­tació endi­mo­ni­ada de la gui­tarra des les bulerías) i Car­men Amaya (per la mateixa ener­gia de Molina).El cap de set­mana de pro­gra­ma­dors que comença aquesta tarda amb Pri­mer álbum i Bir­die i s'allarga fins diu­menge amb Les benig­nes, adap­tat per Guy Cas­si­ers, i Equal Ele­va­ti­ons de La Vero­nal també con­tem­pla una altra sessió de fla­menc con­tem­po­rani: Es tracta de solo d'Israel Galván. El bai­laor juga total­ment sol a gene­rar una core­o­gra­fia par­tint de l'espai on es recrea. Demà a (16h i 19:30h) actuarà a Sant Pere de Galli­gants amb l'únic acom­pa­nya­ment que pugui fer ell amb el cos i els ele­ments que trobi en aquest mones­tir.