Teatre
Un Brook condensat
Peter Brook, convidat per desena vegada al Temporada Alta, recupera el sufisme de ‘Mahabharata' amb una obra sobre la pau després d'una guerra
Als anys vuitanta, el Mercat de les Flors de Barcelona va presentar un catàrtic Mahabharata. Era una peça de 9 hores, i quan sortia el públic del teatre el dia ja s'aixecava. Ara Brook, juntament Marie-Hélène Estienne i Jean-Claude Carrière, ha recuperat una història que havia quedat exclosa en aquell viatge al sufisme per comprovar la seva actualitat. Sense voler posar cap conflicte obert, Battlefield explica com es pot refer (i si cal fer-ho) una família després que s'hagi acabat una guerra fratricida. Battlefield (Municipal de Girona, avui a les 21 h i demà a les 18 h) suposa la desena producció de Peter Brook que es representa en el Temporada Alta en els seus 25 anys d'història. És el director europeu més representat del festival.
En la producció actual es recupera el músic japonès Toshi Tsuchitori, que ja va intervenir en les improvisacions d'aquell mític Mahabharata. Ell mateix va dedicar cinc anys a viatjar per Indonèsia i l'Índia per recollir sonoritat que pogués transportar a una peça espiritual. Finalment, dels 40 músics que va entrevistar, van formar part de l'espectacle només cinc. Ara l'obra respira la mateixa cadència espiritual (també similar a la de Tierno Bokar, que es va veure al Grec el 2004, o The conference of the birds).
L'aportació del Théâtre des Bouffes du Nord, amb la direcció de Peter Brook, és un treball despullat de l'actor. Com explica Tsuchitori, en el procés de creació, es van eliminant aquells elements que no són imprescindibles, fins a deixar l'espai pràcticament buit. També el text i la música es van essencialitzant. L'actor Ery Nzaramba explicava ahir en una roda de premsa a l'Ateneu Barcelonès que el repte de l'intèrpret és “ser honest” i no tenir necessitat d'actuar. Cada funció implica una recerca perquè el públic és diferent. Brook, des de fa dècades, treballa amb una companyia d'actors vinguts de diferents cultures i religions, cosa que implica que cada rèplica ressoni diferent. Aquest estol de cultures també té recepcions diverses si es representa al Japó, a l'Àsia o a Girona, comenta l'actriu ruandesa que debuta a la companyia, Carole Karemera. Jared McNeill –que fa vuit anys que treballa amb la companyia i aquest és el seu quart treball amb Brook– afirma que cada treball implica un repte “tant artístic com personal”.
Si el Mahabharata neix arran de les repercussions de la guerra del Vietnam a mitjan anys seixanta (un indi va citar-lo en una trobada informal amb el director, que es va interessar de seguida per l'obra perquè, segons paraules de Brook, “és una immensa tela que cobreix tots els aspectes de l'existència humana”), va ser fa poc més de dos anys que Brook va plantejar a Carrière reprendre un capítol per respondre a la reflexió sobre el camp devastat després d'una guerra.
Per McNeill, no cal procurar entendre tot el que s'explica en la peça, sinó que cal deixar-ho fluir (“cada espectador se'n va amb el que està disposat a emportar-se”). L'actor no vol concretar cap guerra d'exemple, perquè en totes hi ha un després de reconstrucció del país i la família i qualsevol es pot preguntar per què el conflicte va desencadenar violència.
La companyia reflexiona sobre veritat i ficció
El pare de Jan Vilanova li va passar un llibre de joventut de Romain Gary que li havia agradat de jove. Així, el dramaturg dels Sixto Paz va conèixer un autor, prolífic i molt reconegut per crítica i lectors (Goncourt, 1956 i 1975). Gary va voler desempallegar-se de la seva fama i va crear un pseudònim, Émile Ajar. Però el va voler fer transcendir en el segon llibre confabulant amb el seu nebot perquè el personalitzés ell mateix. Tothom s'ho va creure. I durant molts anys van competir a les llibreries. Hi havia crítics que recomanaven a Gary que aprengués d'Ajar, comenta incrèdul Vilanova.
L'autor d' hISTÒRIA (estrenada a l'antiga Beckett i que tornarà al Lliure aquesta temporada) torna a qüestionar la veritat. A la peça anterior, posava en dubte el relat oficial d'un fet tingut per històric. I ara juga a indagar en la veritat d'un personatge misteriós. Què és un dybbuk (que dóna nom a l'obra)? Apareix en una obra de Gary: és un esperit que s'enganxa a un antic enemic i li fa la vida impossible. La mare de Gary, que es vol realitzar amb els seus èxits, va acabar sent un dybbuk, segons el parer de la companyia. La creació d'Émile Ajar potser va ser una manera d'escapar-se'n. Dybbuk, que s'estrena avui a La Planeta (21 h), farà temporada a la Sala Beckett a partir del mes de febrer. Sixto Paz és companyia resident a la nova Sala Beckett, juntament amb els Obskené, aquesta temporada.
L'amor més dolorós de Shakespeare
Sovint es parla de Romeo i Julieta com la tragèdia amorosa de Shakespeare. El director i dramaturg Tiago Rodrigues discrepa d'aquesta idea. Ell considera que l'amor més dolorós és el d'Antonio i Cleòpatra. Perquè a la ingenuïtat de l'amor dels de Verona s'hi contraposa la situació de dos personatges poderosos que s'adonen que respondre a la necessitat d'estimar els portarà a la seva pròpia destrucció política. António e Cleópatra es representa demà al Teatre de Salt (21 h) dins del Temporada Alta. El text es construeix amb citacions del text de Shakespeare però que ha bastit el mateix director, una de les veus més valorades en la dramatúrgia contemporània portuguesa. També disposa de l'espai sonor repescat del film de la Twenty Century Fox (protagonitzat per Richard Burton i Elizabeth Taylor, que va estar a punt d'arruïnar l'empresa de Hollywood). Per Rodrigues, és imprescindible perquè ell entén els clàssics des del punt de vista popular. Aquest muntatge aposta per l'austeritat, que contrasta amb una partitura molt ostentosa. Darrere la tragèdia dels dos personatges, hi ha la voluntat de trencar els arquetips que relacionen poder amb masculinitat o bellesa amb feminisme i món oriental: en l'obra l'actor (Vítor Roriz) narra què succeeix a Cleòpatra; i l'actriu (Sofia Dias) es posa en el lloc d'Antonio.