Personals i elaborats

Víctor Nubla (Barcelona, 1956) és un dels músics experimentals més importants del país. Avui en parlem per la seva altra vessant destacada, la literatura. Ha publicat una dotzena de llibres entre poesia, assaig i narrativa. Els darrers anys ha augmentat la producció, o la publicació, si més no.

Les investigacions del cap Pendergast és una novel·la en cinc parts independents o cinc relats llargs que formen una unitat. El protagonista és Lucius Pendergast, cap de la Policia Científica Muntada del Canadà, una barreja de Sherlock Holmes (més aviat d'inspector Maigret) i de l'agent Mulder (o Scully, tant és) d'Expedient X, un personatge calmós i agradable que viatjarà a Xangai, Cracòvia, els Alps i Buenos Aires per resoldre casos més enllà del crim, més enllà de la raó.

El to de Nubla, en aquesta obra, recolza en l'humor, amb elegància i subtilesa, afegint descripcions de viatges, molt viscudes, també d'àpats i begudes. L'estil ens transporta, sense fer-se explícit, a dècades passades, amb homes amb barret de feltre que fumen en pipa. El ritme és moderat, gens avorrit, sobri i sense estridències, potser amb un cert efecte hipnòtic i aroma d'una realitat paral·lela lleugerament inquietant.

Els casos (gent que, de cop i volta, és transportada d'un país a un altre; semàfors que deixen de funcionar com a mitjà de comunicació d'un ordinador...) no es pot dir que es resolguin clarament ni que centrin la trama, cosa que no importa gens. El deambular de Pendergast i les seves circumstàncies són el que val la pena. Hi ha molts instants que poden recordar el personal món de l'autor portuguès de còmic José Carlos Fernandes, com quan apareixen títols de llibres com ara Tractat de pau entre els peixos i la roca volcànica o fragments com: “Ara em porta de bòlit una nova secta. Uns anats de l'olla que pretenen fer realitat un conte de Stanislaw Lem. Van disfressats de robots, només llegeixen biografies de psicòpates i parlen anglès antic. El cap de la secta es fa dir Arxipancràtor Omnicòsmic.” Una delícia molt especial.

També especial tot i que per altres motius és la primera novel·la de Sebastià Portell (ses Salines, 1992), El dia que va morir David Bowie. Dramaturg i narrador força precoç, Portell ofereix una novel·la basada en el monòleg interior, entre d'altres tècniques narratives.

El protagonista és un jove mallorquí homosexual (fill d'una mare beata) que viu en un pis d'estudiants a Barcelona. S'està fent la prova de la sífilis i, mentre espera el resultat, ens narra en primera persona experiències vitals i, sobretot, sexuals. Portell forma el personatge a base de les seves opinions i reflexions i de queixalades que inclouen textos teatrals i xats, a més de promocions de pizzeria, fragments de manuals casposos, de la Bíblia i de textos d'altres autors.

Tot és voluntàriament desmesurat, amb tendència a la negativitat (coherent amb la circumstància del protagonista), jugant amb les tècniques amb solvència i amb gust lingüístic, reproduint accents i registres. Portell té clar el risc (que assumeix sense complexos) i que trepitja un territori ja explorat (i fa dècades), potser per això hi ret una mena d'homenatge. Un debut interessant, molt, si hi afegim l'edat de l'autor, que ens deixa amb ganes de llegir nous títols seus en què no vulgui demostrar tants mèrits alhora.