predileccions
Usurpadors intel·lectuals
Dues petites anècdotes que giren a l'entorn del mateix tema: els usurpadors intel·lectuals, és a dir, aquelles persones en el món cultural que, per ignorància o prepotència, s'atribueixen alegrement la feina dels altres.
La primera anècdota. Un alumne em porta una fotocòpia subratllada de la primera pàgina de La poesia de Carles Riba (1979), de Gabriel Ferrater, on llegeixo el passatge següent: “La meva generació en tenim quaranta, i resulta que ara manem nosaltres, i hem imposat per terrorisme [...] una acceptació de Riba; de manera que, ara, ningú no s'atreveix a dir que Riba és un poeta difícil i incomprensible”. El dia que Ferrater va escriure aquestes paraules anava errat d'osques. Qui va fer exactament, fil per randa, la tasca que Ferrater s'atribueix va ser Joan Teixidor a la famosa Antologia general de la poesia catalana (1936), compilada a sis mans entre Martí de Riquer, Ramon Miquel i Planas i l'autor de Fluvià. I Teixidor, deixeble i amic de Riba, tenia ben clar que parlava en nom de la seva generació, una generació que aplegava poetes de la talla de Rosa Leveroni, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Joan Vinyoli, entre altres. És possible que Ferrater prosseguís la tasca de Teixidor i la seva generació, però la paternitat exclusiva de la reivindicació és tota de Teixidor.
La segona anècdota. A l'acte de presentació de la versió catalana de Lluís Servera d'Il dolore, de Giuseppe Ungaretti, Josep M. Castellet va declarar que ell havia estat la persona que havia donat a conèixer el poeta italià a Catalunya. Com el seu company Ferrater, Castellet es va atribuir la feina d'altres persones, en aquest cas la desinteressada feina de Tomàs Garcés i Joan Teixidor. Només es pot dir que Castellet havia prosseguit la feina de Garcés i Teixidor respecte a la recepció de l'obra d'Ungaretti a Catalunya.
Vull pensar que Ferrater i Castellet anaven de bona fe i les seves corresponents ficades de peus a la galleda es devien a la ignorància o a un lapsus momentani de memòria. Sigui com sigui, però, em sembla que el poeta i el crític tenien l'obligació, com a intel·lectuals de primera fila com eren, d'anar pel món més informats i documentats. Les dues anècdotes demostren, una vegada més, que Ferrater i Castellet sovint estiraven més el braç que la màniga.
Els successius guanys de qualitat del sistema literari sempre són l'obra de molta gent i no el feu exclusiu dels famosos happy few. Cal anar amb molta cura i atenció i reconèixer en tot moment la feina dels altres, sobretot ara que vivim en el món del jo, jo, jo i jo.