Enyor d'una època daurada

La televisió pública anglesa, la BBC, ha aconseguit el que probablement no ha aconseguit cap altra televisió pública del món: mantenir la complicitat amb els seus. Ni aquest és el lloc ni aquest és el moment de glossar el perquè, però ho ha aconseguit. Aquesta Funny Girl, indirectament, n'és una prova: la història que s'hi explica no hauria pogut tenir lloc si no hi hagués hagut, en el moment en què se situa l'acció principal, una aliança quasi perfecta entre una proposta comunicativa i la societat per i per a la qual s'elaborava.

La novel·la de Nick Hornby atorga el protagonisme a una noia de províncies a qui fa triomfar en el món de les comèdies televisives britàniques d'una dècada, la dels seixanta, en què la generació dels joves post-Segona Guerra Mundial començaven a trencar els motlles que els tenallaven. Així, Funny Girl aconsegueix fer conviure els nous models vitals –personificats en els protagonistes principals– amb els costums esclerotitzats –que condicionen els fets que s'exposen–. Aquesta contraposició està resolta amb solvència i permet pensar que bona part de la novel·la –escrita amb destresa i que mostra símptomes de convicció sòlida en el discurs de fons– té més a veure amb el cor de l'autor que amb el seu cap.

Els personatges, versemblants, capten l'atenció perquè són capaços de reflectir amb senzillesa les complexitats de la condició humana, un dels atractius de la novel·la. Cal afegir-hi el coneixement de l'època i del funcionament del món televisiu d'aquell moment, en què, malgrat tot, encara hi havia lloc per a la innocència: aquesta Funny Girl no podria ser escrita de la mateixa manera en el context de la televisió d'avui en dia. Potser el canvi que ha dut el pas del temps és el que intenta reflectir Hornby en els últims compassos prescindibles de la novel·la, que desinflen unes pàgines precedents raonablement recomanables.