cultura

poesia

El poder subtil de les paraules

Si la poesia és una manifestació que té el llenguatge com a protagonista, la seva essència consisteix a eixamplar el significat de les paraules i una de les seves millors virtuts rau, en efecte, en la construcció d'un codi que fa possible, gràcies a l'extensió dels camps semàntics, la penetració simbòlica fins a nivells d'una gran profunditat; el talent i l'ofici del poeta li dicten la mesura d'aquesta extensió connotativa.

D'ençà que es va donar a conèixer l'any 1999 en guanyar el premi Amadeu Oller amb Última ronda, Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) ha anat construint, sense pressa, una obra de notable solidesa, i en el seu nou llibre, Cel estàtic d'elevadors, ha portat aquest plantejament un pas més enllà. En aquest poemari –vehiculat per Gregal, un bon exemple de l'actual esplet de segells independents que editen poesia amb cura i bon gust–, dividit en tres parts i il·lustrat amb fotografies de Carles Mercader, l'autor ha reeixit a mantenir l'equilibri entre tradició i modernitat, així com el manté, seguint la metàfora a què s'acull, entre la quietud (cel estàtic) i el dinamisme (elevadors).

Mirabete és un autor que elabora els seus textos amb minuciositat i exigència; això, afegit a un domini excel·lent de l'idioma, el porta a construccions que atenyen, de vegades, una potència i una capacitat de suggestió sorprenents: “Som un desert de sal d'aus fugitives”. D'igual manera, el coneixement de la tradició li permet conjuminar les possibilitats que aquesta li ofereix amb formes renovadores que imprimeixen a la seva poesia un toc de modernitat que el connecta amb una sensibilitat radicalment contemporània; aquest aliatge de classicisme i avantguarda es veu reforçat també per l'habilitat amb què combina la rima i la mètrica regulars amb girs d'una calculada gosadia lèxica i sintàctica.

A Cel estàtic d'elevadors l'autor ha optat per una veu que descarta la comoditat dels camins fressats, que atrapa el lector i l'obliga a seguir-lo amb els sentits tensats; només així penetrem la intenció de versos com: “Imaginar-te com sal a les mans”. Un registre que de vegades ateny un cert to aforístic: “La millor certesa és la que no s'entén”, però on també hi ha lloc per a algun llampec de tendresa: “I tants carrers que no saben amagar la teva mirada!”. Tot i que sembla moure's plenament en el territori de l'abstracció, el poemari ens interpel·la sobre qüestions molt concretes. De fet, amb el fil conductor d'un sentiment amorós, ressegueix les emocions més fondes que afecten la nostra condició humana: “No hi ha deliri tampoc hi ha cap ordre / en els límits del cos incandescent”.

Paga la pena d'avançar per aquest bosc, sovint dens i intricat, de conceptes formalment ordits amb esperit artesà. Perquè afinar la mirada sempre és una bona proposta. Perquè la bona poesia ens ajuda a posicionar-nos en el món. I, al capdavall, “Perquè som el tomb i la cultura”.

Cel estàtic d'elevadors
Ricard Mirabete
Editorial: Gregal Maçanet de la Selva, 2016 Pàgines: 68 Preu:13 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.