cultura
MARIA ROSA RIERA
PRESIDENTA DE LA POLIFÒNICA DE PUIG-REIG
“La coral de Puig-reig ve del món de la sardana”
“Un concert al Saló del Tinell de Barcelona, que va retransmetre Radio Nacional, va significar el nostre llançament a Barcelona i altres llocs a partir del novembre del 1973”
“Va arribar un moment que es van haver de separar els que ballaven sardanes i els que cantaven, ja que coincidien dates i horaris i no es donava l'abast”
Constant
Maria Rosa Riera és una dona constant que durant més de 50 anys ha dedicat part de la seva vida al cant coral. Ara és la presidenta de la Polifònica de Puig-reig, que ha estat present en tots els moments de la seva vida. De ben jove hi va començar a cantar, i encara continua fent-ho, i allà va estar al costat del seu marit, Ramon Noguera, que des del 1969 fins la seva malaltia i mort va dirigir amb la seva batuta les veus de la Polifònica. Aquest cor, tot i els seus èxits a Catalunya i arreu del món, no ha deixat les seves arrels i continua passejant el nom de Puig-reig pels escenaris internacionals. Aquest any han enregistrat els cors d'Avui vull agrair al disc de la Marató.
Amb la colla vam arribar on vam arribar pel desig del meu marit de fer molt bé les coses
La Polifònica de Puig-reig és coneguda arreu del món. Des de fa més de 40 anys les seves veus afinades s'han fet sentir als centres musicals més preuats. Com totes les agrupacions catalanes tenen al darrere una història important. Avui ens l'explica Maria Rosa Riera, actual presidenta i vídua de qui va en va ser l'ànima, Ramon Noguera, l'home que mai va defallir buscant sempre el millor.
Com va sorgir la Polifònica?
Venim del món de la sardana. Pel 1956 al poble hi havia una agrupació sardanista formada per una colla de joves amb empenta i ganes de fer coses. Era l'època en què a Puig-reig hi havia diverses colònies, cadascuna amb la seva església on el jovent cantava als oficis. Vam coincidir les noies de les colònies de Cal Pons i Cal Prat, que eren les més properes al poble, amb els nois de la colla sardanista i quan, en un vell auto de segona mà, anàvem a ballar a algun poble solíem cantar. Hi havia un vicari jove amb ganes de fer coses i aprofitant que en aquell moments a Catalunya hi havia un moviment favorable a la música coral ens va dir que per què no cantàvem.
I què van fer?
Vam preparar un parell de cançons per participar en una trobada de cors mixtos i aquí va començar tot. Aquella tardor del 1968, a més del concert de sardanes, vam incloure unes quantes cançonetes i vam agafar volada anant a cantar per les colònies veïnes i els pobles dels voltants. En un principi sols cantàvem els integrants de la colla sardanista, però en veure que la coral anava endavant arriba un moment en què ens cal separar els que ballaven sardanes dels que cantaven, ja que començàvem a coincidir en dates i horaris i no podíem arribar a tot a la vegada.
Quan comencen a ser més coneguts?
L'any 1973 vam cantar a la festa major del poble i una gent de Calella ens van invitar a les Festes de Primavera, després l'Agrupació Folklòrica Barcelona ens va convidar a fer un concert al Saló del Tinell a Barcelona que es va retransmetre per Radio Nacional i això va significar el nostre llançament a Barcelona i a altres llocs a partir d'aquell novembre.
El seu marit, Ramon Noguera, que durant anys va dirigir la coral, sabia de música?
Era molt meticulós, sempre volia que tot es fes bé, i la colla vam arribar on vam arribar pel seu desig de fer bé les coses. Li hauria agradat molt haver estudiat música de petit, però eren els anys de la postguerra i al poble no hi havia mitjans ni recursos econòmics per fer-ho, i se'n va quedar amb les ganes. Finalment quan ja tenia 28 anys i treballava d'administratiu a Cal Prat cada dia en plegar de la feina anava amb el capellà a aprendre solfeig. Després ell mateix es comprava llibres d'harmonia i anava estudiant per ell mateix.
Quan comença a dirigir la Polifònica?
A finals del 69, en marxar el mossèn. Ell s'aprenia les cançons i després les ensenyava als altres, però va arribar un moment en què per la importància que el grup havia pres i pel fet que els reptes eren més difícils va decidir anar al Conservatori de Barcelona i també va estudiar harmonia i contrapunt amb el mestre Oltra.
El seu marit, a més de director era l'ànima de la Polifònica. Com ha quedat ara?
Ara l'ànima es reparteix una mica. Josep Maria Conangle és l'ànima i l'hereu en la part musical. Va arribar a la coral amb tan sols setze anys; el meu marit sempre li deia que havia de dirigir algun dels temes i ell sempre s'hi negava, però en trobar-nos amb la malaltia i mort del Ramon va agafar la batuta de la Polifònica. També tenim un altre director, Emanuel Niubó. Va arribar un moment que calia buscar un pianista i que Josep Maria fes tan sols de director, però ell va voler seguir sent el pianista i que un altre fos el director. Ara tots dos estan al capdavant de la Polifònica.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
