Recollir premis

Després de fer el curs d'escriptura creativa Com ser un escriptor de Nobel en 6 setmanes el primer que vaig aconseguir és la conclusió que escriure novel·les de 1.300 pàgines, plenes de personatges intensos i de trames de gran profunditat filosòfica és una feinada horrorosa. I com que, a més, es veu que per aconseguir un guardó d'aquesta volada cal que tinguis una obra sòlida i extensa, doncs no crec que valgui la pena perdre tant de temps. Ja em va quedar clar que el millor que es pot fer és escriure trenta o quaranta cançonetes amb tornades que no rimin (encara que costin més de musicar, els crítics valoren més un, posem per cas “el meu amor de col·lagen viscós s'ha de buscar entre els plecs discrets d'una innocència perduda” que no pas un “el meu amor d'estiu es manté sempre viu, quan em faig vell i se m'arruga la pell”.

I així, després d'aconseguir el premi saltant-me tota la tropa que s'ha cremat les pestanyes escrivint novel·les de profunditat anímica, diré que no puc anar a recollir-lo, malauradament aquell dia coincidirà amb l'hora del podòleg, que tampoc no tinc frac i potser hi enviaré una col·lega que, com tots els que m'han donat el premi i els que em feliciten, no se sabrà les meves cançons. Ja se sap que els moderns, sempre amb la necessitat de marcar tendència, ho entendran com una revolució i s'encetaran les mans aplaudint en lloc de posar-nos a caldo (o amb la nova gramàtica s'ha de dir a brou?). Del que no hi ha dubte és que tenir els moderns al teu costat t'estalvia problemes de consciència i t'ajuda a refermar la personalitat.