“Miró, Dalí i Tàpies s'han imposat massa”

La crítica d'art no ha dei­xat de tenir un des­ta­cat pro­ta­go­nisme espe­ci­al­ment en l'art de les últi­mes dècades en què sem­blava que una altra figura li estigués tre­pit­jant els talons: la del cura­dor. Cura­dor i crític han man­tin­gut una mena de pugi­lat de pro­ta­go­nisme i en molts casos s'ha donat per sabut que el gua­nya­dor era el cura­dor, però el tre­ball de medi­ació entre una expo­sició i el públic, és final­ment del crític i la seva escrip­tura.

Sí, se n'ha par­lat molt d'aquest mari­datge entre artista-crític-artista. Crec que com va mani­fes­tar José Luis Brea, per tal que crític i artista es con­ver­tei­xin en un mateix per­so­natge, hau­rien de com­par­tir els conei­xe­ments i les com­petències neces­sa­ris per tal d'abor­dar els pro­ces­sos de trans­ferència de l'ima­gi­nari. I no sem­pre és fàcil. És interes­sant fer notar que ja Oscar Wilde en un assaig de 1891 va plan­te­jar aquesta doble qüestió: la del crític com a artista i la de l'artista com a crític, ali­men­tant una vella dita que diu que el crític seria una mena d artista frus­trat. Però cre­iem que en una situ­ació com l'actual, mar­cada pels diàlegs rizomàtics entre els sabers, no ens hau­ria d'estra­nyar veure bes­can­vis de rols tot sovint.

Pot­ser sóc una mica nostàlgica i recordo antics viat­ges a París cap als anys seanta, en què mai no fal­tava la visita al Pom­pi­dou. Allà vaig veure expo­si­ci­ons de pri­mera, d'aques­tes que els actu­als pres­su­pos­tos no per­me­ten fer. Sem­pre busco alguna excusa per anar al Pom­pi­dou i dedi­car, almenys, una jor­nada a pujar i bai­xar esca­les, veure les expo­si­ci­ons i entrar a la Bibli­o­teca Kan­dinski. I el museu que m'agrada menys és, i això pot sem­blar una para­doxa, ja que és un dels més visi­tats de Cata­lu­nya, el Museu Dalí.

Bona pre­gunta, que sem­pre plan­tejo als meus alum­nes i no sem­pre tro­ben la res­posta. Qui ve després de Tàpies? Per a mi està clar qui­nes són les gene­ra­ci­ons post-Tàpies, a les quals jo em dedico en els meus lli­bres i estu­dis. No vol­dria, però, per­so­na­lit­zar-lo en un sol nom, però sí par­la­ria d'artis­tes com Mun­ta­das, Miralda, Fran­cesc Tor­res, i això només seria l'inici.

Sí, està clar. El trium­vi­rat Miró-Dalí-Tàpies, per par­lar d'artis­tes de la segona mei­tat del segle XX, s'ha impo­sat massa i no única­ment en els dis­cur­sos museístics, sinó en el ter­reny del mer­cat.

Jo començo per la gene­ració post-Tàpies. I d'aquesta gene­ració Mun­ta­das i Fran­cesc Tor­res em sem­blen dos artis­tes molt emblemàtics, amb una àmplia incidència des del con­cep­tual dels anys setanta fins al moment actual de la glo­ba­lit­zació.

No vol­dria ser molt pes­si­mista, encara que els que visi­ten els museus són bàsica­ment públic estran­ger. Però es cert que les joves gene­ra­ci­ons estan des­a­fi­ant aquesta apa­rent desídia i han creat una ver­ta­dera xarxa d'espais i pro­pos­tes alter­na­ti­ves.

Sí i no. Per això, i més enllà d'aquesta crisi tan llarga que ens afecta a tots, els direc­tius de museus i res­pon­sa­bles d'ins­ti­tu­ci­ons museísti­ques hau­rien de ela­bo­rar tot un pla estratègic per tal de poten­ciar aquesta bus­cada madu­resa.

Aquí seré més clara: deci­di­da­ment no.