L'espectacle del confeti ‘indie'

Hi va haver molt de confeti, dissabte a la nit a La Mirona, en el concert amb el qual Dorian tancava la gira del seu desè aniversari. Els canons es van disparar abans de començar la festa: els preàmbuls són necessaris per escalfar l'ambient i Marion Harper ho havia intentat amb les seves cançons de cotó fluix però calia una mesura més potent després de la delicadesa femenina i anglosaxona. I els canons es van multiplicar al final, per incrementar la sensació d'un concert complaent i d'una banda de pop electrònic, que sap conduir els assistents per aquests paradisos artificials, als quals canten, sense gaires pretensions, amb l'ofici d'una dècada d'escenari. Dorian, amb les cortines sonores molt cuidades, es reivindiquen com a salvaguardes de grups ‘indie' on se senten molt còmodes. Així ho va subratllar el líder de la banda, Marc Gilli, abans de començar els bisos i d'acomiadar una festa que havia tingut el seu moment íntim, acústic. I on havia sonat tot el que s'espera escoltar en un concert d'aniversari, diguem-ne himnes. El concepte indie sona cada cop més estandarditzat i en certa manera el confeti, metàfora de la festa i un efecte visualment molt atractiu, és reflex també de la banda barcelonina. Dorian vol demostrar que no és banda d'un únic èxit –podríem corejar A cualquier otra parte– amb un repertori de melodies que s'enganxen i es repeteixen, lletres que parlen d'inferns, d'amors i d'amics perduts –sí, molt generacionals– i una posada en escena molt pensada per satisfer el públic. De fet es paga l'entrada per això, no?