Joaquim Pijoan recorda la seva infància a Santa Cristina d'Aro

L'escriptor i pintor Joaquim Pijoan (Santa Cristina d'Aro, 1948), acaba de publicar Tempus fugit ( Gregal ), un llibre de records d'infantesa que cobreix el període 1952-1959 i que obre una trilogia, ja escrita però sense cap calendari previst de publicació, que continuarà amb un segon llibre sobre la seva adolescència i un últim volum sobre la seva joventut, fins a 27 anys, quan va anar-se'n de Santa Cristina. Pijoan, guardonat amb els premis Documenta 1982 (Somni) i Sant Jordi 2006 (Sayonara Barcelona), va començar a escriure Tempus fugit el 2005 i en va fer “una revisió” el 2009. Després d'haver presentat el llibre a alguns premis, ara ha decidit publicar-lo finalment tal com el va concebre, mantenint fins i tot algunes reflexions que ara potser no hauria escrit, com ara la seva visió crítica de la generació del Maig del 68: “És la generació que ara remena totes les cireres polítiques, econòmiques i culturals del meu país. Quan ells buscaven la platja sota les llambordes dels carrers de París, jo era un perfecte aprenent de senyor Esteve”, afirma en el llibre. “L'any 2005 jo era bastant crític amb aquella gent, però ara els veig dispersos i no saben ni quina paret toquen. Em vaig plantejar treure alguns fragments com aquest, però finalment vaig decidir deixar-los com estaven perquè plasmaven el meu pensament en aquell precís moment”, explica.

Fins a 27 anys va treballar en el negoci familiar, que va tenir el seu origen en l'antiga taverna de Can Romanyà. “Jo vaig ser, i encara sóc, per als qui quedem d'aquells anys, en Quimet de Can Romanyà”, escriu. A 27 anys també va patir “una crisi psicòtica, que va resultar crònica” i que el va portar a refer la seva vida per mitjà de la pintura. De tot això en parla sense problemes –com del fracàs– ja des de la nota biogràfica de la solapa. “En parlo obertament perquè volia que s'entengués que no tinc capacitat per a determinades coses, com ara documentar-me, ja que el meu estat mental no em permet ser metòdic. De fet, no veig l'escriptura com un ofici, sinó com un exercici catàrtic que faig cada dia per desfogar-me, tot i que també em neurotitza una mica: m'allibera i alhora m'esclavitza. La pintura és més lliure i sensual, però prefereixo el dibuix, que és com una extensió de l'escriptura.”

Sobre aquests records d'infantesa –reconeix la influència dels Souvenirs d'enfance, les novel·les autobiogràfiques de Marcel Pagnol (1895-1974), que va llegir durant la seva adolescència–, Pijoan subratlla que no són unes memòries: “Jo no tinc una vida per fer-ne unes memòries, perquè no he conegut gent important ni jo ho sóc. Aquests records escrits des del Guinardó barceloní estaven més a l'abast de mi mateix, perquè no he hagut de documentar ni contrastar res, els he escrit tal com sortien a raig del meu cap i pot haver-hi errors. Per això hi ha una barreja d'estils, amb reflexions sobre el passat que lligo amb el present, i tot plegat és una mica caòtic.” Al llarg del llibre, una sèrie de fragments de La Vanguardia Española –el diari sempre present a la taverna– marquen el pas dels anys en aquella dura postguerra. “Segons el meu fill, que té 26 anys, aquest llibre és com la guerra de Cuba, una cosa molt remota. Els joves no es creuen que ens fessin cantar el Cara al sol amb el braç alçat.”

Des del 1981, Joaquim Pijoan escriu com a part de la seva “gimnàstica mental” el Diari de Skizo, del qual ha donat 115 llibretes manuscrites a la Biblioteca de Catalunya, on l'1 de desembre va presentar Tempus fugit abans de fer-ho a Santa Cristina 15 dies després. “Ara estic escrivint una cosa que vol ser el meu testament literari, un últim llibre de ficció: una novel·la una mica especial, però una novel·la en definitiva.”