Cultura
Qüestió de justícia literària
Després de recuperar la seva única novel·la, ‘Primera part', Adesiara publica dos relats inèdits de Cèlia Suñol, una de les principals escriptores de la República, capficades per la dona
Un acte de justícia literària i històrica. Així és com veu l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, la publicació de dos textos de Cèlia Suñol que havien quedat inèdits a causa de la censura. Es tracta de la nouvelle El bar i el conte El Nadal d'en Pablo Nogales.
Dotada d'una sòlida formació literària, Cèlia Suñol i Pla (Barcelona, 1899-1986) va guanyar el premi Joanot Martorell –l'actual Sant Jordi– el 1947 amb la novel·la Primera part, que Adesiara va recuperar el 2014. Aquesta va ser la seva única novel·la i després, en el complicat panorama de la postguerra, va publicar el recull L'home de les fires i altres contes (1950), alguns dels relats del qual també van ser guardonats amb diversos premis.
Si a Primera part narrava la seva experiència en el sanatori suís on la va enviar la seva família per guarir-se de tuberculosi, en les narracions que recupera Adesiara tracta també la realitat que l'envoltava a la Barcelona de postguerra. Suñol, de família benestant però castigada pel conflicte bèl·lic, va regentar un bar en ple Raval durant un període curt de temps.
Aquí va conèixer tot un univers que retrata a El bar (1946), un text que s'havia de publicar a la col·lecció Lletres de Santiago Albertí. Però la censura en va impedir la publicació: “Era impossible que l'hi acceptessin pels temes que tractava, com ara les drogues, la prostitució amb la figura de les queridas, l'estraperlo, i menys en una Barcelona que s'havia maquillat per acollir el Congrés Eucarístic Internacional i l'any següent es signaria el pacte nord- americà que donaria peu al pla Marshall”, explica la professora Maria Campillo, encarregada de la introducció del volum.
Pel que fa a El Nadal d'en Pablo Nogales (1948) també suposa un retrat de la Barcelona més degradada, amb un protagonista que, del Somorrostro, ascendeix a viure a les barraques del Guinardó. “Els dos textos configuren un díptic sardònic de postguerra des d'un punt de vista poc conreat, i en aquest sentit es pot veure com una precursora de Paco Candel, Els altres catalans, i de Concepció Maluquer, Gent del Sud, perquè parla de la immigració ja a finals dels anys 40 i denuncia les condicions de vida d'aquesta gent.”
A El bar, una adolescent filla d'una professora de piano que es queda òrfena va a viure i a treballar amb la seva tia al bar que regenta al Raval. Aquí s'enamora d'un traficant molt més gran que ella i amb qui manté relacions, amb la connivència de la tia. “Suñol retrata molt bé el contrast entre la pulcritud que regnava a casa de la seva mare i la brutícia del bar, que acaba d'alguna manera contaminant la noia.”
Dones de la República
De fet, aquesta preocupació per la dona i el seu futur està present en les obres de les escriptores de la República tals com Carme Montoriol i Maria Teresa Vernet. “En totes es detecta una preocupació per la formació de les noies joves i insisteixen en el fet que és important ser cultivades per no patir maltractaments i poder tenir una vida independent”, assenyala Campillo.
No es poden oblidar tampoc d'aquest període d'optimisme i modernitat que va suposar la República escriptores com Mercè Rodoreda, Anna Murià, Llucieta Canyà, autora del best-seller L'etern femení (1934), Rosa M. Arquimbau... totes elles de trajectòries i plantejament literaris diferents, però que van establir les bases de la seva visió literària en aquest període de canvi i de reivindicació del paper de la dona a la societat.
Els temes que travessen les seves obres estan tots relacionats amb la realitat de la dona, ja sigui des del punt de vista del matrimoni, l'adulteri, la sexualitat o la família.
En el cas de Maria Teresa Vernet (Barcelona, 1907-1974), va ser l'única novel·lista que va assolir un èxit de públic i de crítica entre els anys 1926 i 1935. Va conrear bàsicament la novel·la, amb vuit títols, entre els quals Maria Dolors (1926), El perill (1930), Les algues roges (1934) i Elisenda (1934); la poesia, amb dos volums publicats (Poesies I i II, 1929-1931); i les traduccions de l'anglès amb, per exemple, la traducció de Retrat de l'artista adolescent, de James Joyce, o Dues o tres gràcies, d'Aldous Huxley.
La professora de la UAB Neus Real, que ha estudiat l'obra de Vernet i és la responsable de la recuperació recent d'El camí reprès (1930) publicat per Cossetània el 2010, destaca la seva aportació decisiva a l'hora de construir el model particular de la dona moderna, que passa de ser “l'objecte sexual i passiu tradicional” a un “subjecte racional i actiu”, tal com explica en el seu paper Maria Teresa Vernet, novel·lista moderna, presentat al Congrés Gènere i Modernitat a la Catalunya Contemporània de l' UAB.
Carme Montoriol (Barcelona, 1893-1966) va ser l'objecte precisament aquest estiu d'una exposició a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres per commemorar el 50è aniversari de la seva mort. Per aquest motiu també s'ha recuperat l'obra lírica Tempesta esvaïda, amb lletra de Carme Montoriol i música de Joaquim Serra, que es va representar el passat novembre al Teatre Fortuny de Reus.
Carme Montoriol era neboda del polític i escriptor figuerenc Josep Puig Pujades i va ser una de les dones més actives, culturalment parlant, del moment. Va escriure bàsicament teatre, però també novel·la (Teresa o la vida amorosa d'una dona, 1932), poesia i va treballar en moltes traduccions, entre les quals sobresurt la dels sonets de Shakespeare en vers. Moltes, però, van quedar inèdites, com les obres de Lord Byron, John Milton, Oscar Wilde.
Per acabar, la pionera feminista Rosa M. Arquimbau (Barcelona, 1909-1992) va desenvolupar una tasca d'escriptora i periodista i de vegades signava amb el pseudònim Rosa de Sant Jordi. Recentment, Julià Guillamon ha publicat una investigació sobre aquest personatge tan poc conegut, L'enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l'era del flirt, publicat per Comanegra, que també va reeditar la seva novel·la Quaranta anys perduts (1971)