Dins el cap de Lluís Domènech i Montaner

Un treball coral

Acompanyen a Sàiz en aquest intens treball de recerca Sergi Alcalde, Maite Carbonell, Gemma Martí, Xavier Mas, Pilar Salmerón i Miquel Terreu. Un dels aspectes clau de l'obra és haver recuperat els projectes sense executar de l'arquitecte que “permeten completar l'univers de l'arquitecte i, al mateix temps, demostrar que bona part d'allò que va quedar en paper es va poder traslladar a la pedra als edificis que va aixecar més endavant”. De fet, tal com reconeix un altre dels autors, Xavier Mas, “van ser raons econòmiques les que van impedir realitzar els projectes que, en cas d'haver-se construït, serien obres cabdals de l'arquitectura modernista”. La introducció de l'obra raonada permet, segons Carles Sàiz, classificar els elements característics i significatius de l'obra de Domènech i Montaner. En aquest sentit, recorda que, per l'arquitecte, “l'estètica no estava renyida amb la funcionalitat”. “Els edificis i projectes de Domènech estan fets perquè tinguin un ús i mostren l'esperit trencador de l'autor amb les normes fixades fins llavors”, comenta. L'acústica, l'aprofitament de la llum natural, la innovació en les línies i en els espais, la presència d'elements inspirats en la natura i la incorporació de sistemes de ventilació i higiènics són alguns dels àmbits tractats en profunditat per entendre millor l'obra arquitectònica. “Ens trobem davant d'un geni capaç de dissenyar el Palau de la Música o l'hospital de Sant Pau amb tota la seva magnificència i d'un arquitecte capaç d'aprofitar al màxim la llum natural en un edifici de pisos barats o d'instal·lar-hi lavabos a cada planta”, apunta Sàiz.

Joies amagades

La recerca exhaustiva entre els arxius ha permès descobrir autèntiques joies mig amagades, com ara un projecte de reforma urbanística de Ciutat Vella. “Aquí trobem l'exemple clar de l'arquitecte urbanista, capaç d'imaginar una ciutat nova, adaptada als nous temps”, comenta Sergi Alcalde, que hi afegeix que en aquest plantejament no només es canvia la fesomia global, sinó que es vol potenciar l'aspecte econòmic de l'urbs incloent-hi serveis com poden ser un teatre, un mercat, un basar o un hotel de luxe. “Hauria estat el gran projecte modernista europeu”, assenyala Carles Sàiz. Xavier Mas hi afegeix que Domènech i Montaner no va combregar mai amb l'artífex de l'Eixample, Ildefons Cerdà, que “considerava que no havia sabut orientat els carrers i que era un pèl simplista”.

“Hem volgut revalorar l'arquitecte, que no ha tingut l'atenció que es mereix com a pare que el considerem del Modernisme”, destaca Carles Sàiz, que aventura que aquest desconeixement es justifica, en bona part, per un pensament polític que el va condemnar a l'oblit. Un cop reunida l'obra arquitectònica, Lluís Domènech i Montaner demana molt més. “Ens trobem davant una figura polièdrica que va destacar en àmbits molt diversos en els quals cal aprofundir”, defensa Xavier Mas. Carles Sàiz hi afegeix que, malgrat que el corpus arquitectònic ja està editat, “és molt fàcil que, amb el temps, apareguin més obres que caldrà incorporar”.