Testimoni d'una època
FÀBRICA La Igualadina Cotonera és un dels pocs exemples que queden a Catalunya d'arquitectura industrial amb influència britànica VAPOR Va ser la primera fàbrica de la ciutat que va funcionar amb el gran motor de la Revolució Industrial FUTUR De propietat municipal, s'hi han fet intervencions per consolidar l'edifici tot i no tenir encara un ús definit
Al tombant dels segles XIX i XX, la Igualadina Cotonera o el Vapor Vell era la fàbrica més important de la ciutat, amb més de 500 treballadors. La reducció de la demanda interna i la competència d'altres fabricants acabarien deixant enrere l'empresa pionera a fer servir el vapor i l'electricitat a la ciutat i un dels principals centres manufacturers de fil i teixits de cotó durant la Revolució Industrial a Catalunya, fins al punt que va arribar a ser la sisena indústria del país.
Construïda entre els anys 1841 i 1842, és la fàbrica d'estil manchesterià més antiga que es conserva a Catalunya. L'estil fa referència a la tipologia constructiva de les indústries cotoneres britàniques: reduïda dimensió de les finestres, columnes de fusta i ferro colat i l'estructura de la mateixa fàbrica, amb els processos productius distribuïts en plantes. En el cas de la fàbrica igualadina, consta de cinc plantes d'uns 700 metres quadrats cada una.
El carbó de Calaf
La fàbrica va ser impulsada per la Compañía Fabril Igualadina, formada per una dotzena d'industrials i burgesos de la ciutat. Va ser la primera fàbrica d'Igualada que va funcionar amb màquina de vapor. Encara no hi arribava el tren i l'accés al carbó britànic que entrava pel port de Barcelona era complex, però els impulsors van comptar amb l'expectativa de l'explotació dels jaciments de carbó de la rodalia de Calaf, un carbó que finalment va resultar de molt mala qualitat.
La família Godó
La família Godó va acabar guanyant pes en successives reestructuracions de l'empresa fins que el 1880 va comprar la fàbrica Ramon Godó i Pie, germà dels dos fundadors del diari La Vanguardia.
En aquesta època es va abandonar la filatura i es va centrar l'activitat en el tissatge i acabats, amb l'impuls de l'adopció de l'energia elèctrica (1885) i l'arribada del ferrocarril a Igualada (1893). L'empresa va començar a perdre pes a partir dels anys vint fins que va acabar tancant, el 1967.
Amb el pas dels anys i el seu abandonament, el recinte ja havia perdut elements com ara la xemeneia i estava en estat de ruïna, mentre apareixien veus reivindicant el valor històric de la Cotonera.
Una difícil salvació
La Igualadina Cotonera ha sobreviscut fins als nostres dies no sense dificultats. El 1993, la família Godó es va desfer de l'edifici, que va passar a mans de l'empresa Fontanellas y Martí. Els plans per enderrocar la històrica fàbrica van aixecar totes les alarmes i la Cotonera va arribar a desaparèixer del catàleg municipal d'edificis protegits. Es diu, a més, que ho va fer amb un mètode tan poc sofisticat com és l'ús del Tipp-Ex.
Finalment, el 1997 l'Ajuntament d'Igualada la va declarar bé d'interès local i la va acabar comprant el 2003. Dos anys després, la Generalitat va declarar la Igualadina Cotonera bé cultural d'interès nacional. L'estat de conservació de l'edifici i la seva dimensió ha dificultat des de llavors qualsevol intervenció.
L'any 2009 es va posar sobre la taula el projecte d'un ambiciós museu de la premsa de Catalunya que incloïa la participació del Grup Godó. El mateix pla pretenia ubicar-hi allà l'Arxiu Comarcal de l'Anoia i un centre cívic del barri. A l'hora de la veritat, el pressupost milionari ha fet descartar qualsevol acció més enllà d'aconseguir que no caigui.
Des del 2013 s'ha arranjat la façana i la teulada i s'han apuntalat els diferents espais. Al pati s'hi han fet alguns concerts i espectacles i a la planta baixa, exposicions, però la fragilitat de l'edifici impedeix obrir les altres plantes al públic. La seva ubicació, poc cèntrica, tampoc ajuda a fer que la Cotonera trobi el seu espai a la Igualada del segle XXI.