Son magnètic

Divendres: fa una nit ablanida i calmosa, l'aire és suau i net. La genteta passeja o fa temps, al cafè, mentre romanceja l'hora d'anar a teatre. Els minuts passen inexorables, és llavors quan un s'apropa al coliseu: caram! No hi ha filera!? Avui no hi ha productes embastats de màrqueting. Cap dins! De vegades quedo perplex. Vejam, resulta que aquests de Temporada Alta ens porten un dels millors directors d'Europa i la platea és clapejada de buits? Ah! Mon dieu!

És deliciosa, impactant l'escenografia de Friedra Schneider: com si flotés en l'aire una mena de carena, com la proa d'un vaixell que solca no se sap què o potser és una embarcació ancorada a dalt d'una muntanya o als llimbs, perquè només s'hi pot recalar d'una manera: amb cabina telefèrica. De fet, és un sanatori, d'estil suís, dels anys setanta, on una barana metàl·lica volta tot el centre formant un passadís que forma una u, una petita cambra de direcció a la part esquerra, un munt d'habitacles terapèutics amb cortines cromades de sang, columnes vermelles, gandules amuntegades al centre que voregen un petit pont de comandament, més avançat, amb una jardinera pansida i un micròfon per a discursos; al fons sobta un mur d'escalada. Suposaríem que som a la imperible Muntanya Màgica de Thomas Mann amb Krokowski fent diagnòstics, però aquesta és la clínica del Dr. Bäsles, una casa de salut exclusiva, per gent chic que necessita descans o tipus de tractaments d'estètica: liposuccions d'anques, papada o esmussar els petaments intestinals... En aquest paradís artificial hi passa alguna: s'hi entra amb somriures i la més ingènua de les felicitats, però adequadament els pacients són sacrificats per mitjà d'unes teràpies infernals. Cal mantenir els òrgans elàstics! Es palpa alguna cosa a l'aire, la malaltia i la mort són manes omnipresents. Apareix el temor, els pacients pregunten, hi ha dubtes existencials i discursos sobre la naturalesa de Déu o la indústria del taüt, es pronuncien axiomes nazis ‘primer atacar, després parlar', discursos per desprendre's d'un òrgan sa, per solidaritat; es busca la perfecció i el compromís de l'ànima, accedir al son magnètic en aquest camí al Gòlgota. Inquietant! Només la música serveix de bàlsam per aquestes ànimes desconcertades ferides i pacients. Seran, però, retornades a la vida d'abans?

Christoph Marthaler és un bromista genial, la seva comèdia vessa àcid i causticitat en desmesura. Platz Mangel és una mena de diagnosi d'un pessimisme brutal i acerat. L'espectacle versa sobre el món sanitari: què passarà quan l'Estat ja no pugui sufragar el cost de la nostra tranquil·litat? Aleshores la sanitat pública esdevindrà un negoci privat? Que potser ja ho és? És una meravellosa posada en escena, una coreografia perfecte que combina teatre i música, moviment i experimentació, cercant estrictament allò essencial, sense artificis ni grandeses, reduint a expressions exigües el màxim, de manera que res no ofegui res, en una combinació equilibrada, sense grans moviments, però d'excel·lent resultat. Però Marthaler és un director exigent amb el públic, demana paciència i atenció, és capaç d'exasperar amb llargs silencis. És un provocador mordaç a qui encanta la immobilitat, les accions estàtiques i repetitives. Per això els seus espectacles semblen irregulars, amb moments llanguits que exposen estats d'avorriment, però tot hi és fet a propòsit. Té un humor càustic, feliç i negre. L'equip d'actors són d'una naturalitat magistral, amb una habilitat per al contrast sorprenent, capaços de cantar el Wehmut de Schubert o una ària de Bach com You can win if you want de Modern Talking. És la pura versatilitat i comicitat que provoca el patetisme més entranyable i la diversió més pura. Fantàstics! Què seria d'aquest festival sense un Christoph Marthaler?