Fotografia d'una vida

A la Virginia li dol no poder tenir prou imatges seves del pas del temps per comprendre a fons els canvis vitals que comporta anar afegint anys. Pren una decisió dràstica: “Comença a fer fotografies d'ella mateixa. Una mà, els peus, les cuixes, un dit, l'anell que porta al dit, els genolls. Després s'enfoca els pits.” I només en troba un. L'altre se'l va endur fa dos anys la cirurgia per extirpar el càncer que li ha canviat la vida.

Ara està a Girona, la seva ciutat natal, per assistir a l'enterrament del seu pare, un referent de la seva infància i joventut. La dependència paterna va ser clau per anar a viure a Roma, trobar un llibreter lletraferit amb qui crear una llibreria, casar-se amb ell, tenir un fill que estudia cuina al Japó i viure una època plena de satisfaccions. Però la mutilació física li va capgirar la vida. Va abandonar el marit, la llibreria, la vida social i es va tancar amb la seva malaltia en un pis romà amb bones vistes.

El retrobament a Girona amb el record del seu pare li permet emmirallar-se amb el passat i donar voltes i més voltes sobre el seu paradís perdut. En un monòleg distès i reflexiu, cerca els paisatges, les pedres, les flors, les persones i els ideals que van fer-la madurar i que ara li obren la comprensió sobre la malaltia. Els records d'adolescència, els estius d'Empúries i el seu primer amor, a qui retrobarà, li desperten noves il·lusions. Però el passat li ha deixat marques que no pot fotografiar però sí radiografiar. I li estampen imatges profundes per retrobar la llum del futur.

Una prosa pausada, nítida, una llengua col·loquial, directa, i una recreació dels detalls que conformen l'existència embasten un relat emocional que en certs moments voreja la poesia. El llenguatge és un valor afegit a una trama ben construïda d'una història, quotidiana i bàsica, un pessic de comprensió al misteri de viure.