Literatura
“Els llibres massa impúdics em costen”
Feia sis anys que Esteve Plantada (Granollers, 1979) donava voltes al poemari Big Bang Llàtzer, des que el 2007 va acompanyar Berta Diumaró a Berlín per fer un reportatge sobre què havia significat per a ella perdre el seu pare, el periodista Lluís Diumaró, quan encara era una nena. Va ser una experiència molt colpidora i el poeta intuïa que en sortiria alguna cosa. La pregunta que li pesava com una llosa era: “Què en faré de totes aquestes notes disperses?” El resultat són aquestes 81 pàgines amb un títol rar, uns poemes curts, un epíleg impulsiu signat per Miqui Otero i molta intensitat acumulada.
Comencem pel principi: el títol.
Primer es deia Anatomia del buit, que val a dir que és una mica carca i ja no estem per això. Li vaig estar donant moltes voltes perquè no sabia quina forma donar al llibre. El títol mostra la contraposició entre la raó i el mite, la ciència i la religió. I de fet, tots dos conceptes donen la mateixa idea del crear del no-res, que és la que sobrevola el llibre.
Com vas fer el clec per trobar-ne la forma?
Al llibre anterior els poemes són llargs i els anava farcint fins a donar-los un sentit. Aquí, vaig dir-me, si tinc el vers bo, per què no el deixo sol? Es tractava de desfragmentar partícules, per això també la idea del Big Bang. A Fosca límit, l'últim poema que vaig fer va ser Lied i vaig entendre que havia d'anar per aquí.
El poema fa: “Pertanys a un món d'esperits. / La resta / és soroll”. Realment és molt curt, com alguns dels més intensos de ‘Big Bang Llàtzer': “Reviure en dir-te. Ser-te en el no”.
Per mi tots els llibres són orgànics, tenen una narrativitat, són un tot, per això quan faig recitals gairebé mai llegeixo poemes que he publicat sinó d'altres que van sols.
Els dos poemaris, publicats tots dos l'any passat, són molt diferents...
Jo no puc entendre l'un sense l'altre. Estan fets en un període de dos anys de diferència. Hi surten les meves inquietuds, els mateixos procediments poètics, el pòsit i un món referencial que per a mi és imprescindible.
Per què?
Serveix per crear una escenografia que ens relacioni a mi i al lector. Encara que no sàpigues qui són tots els noms que hi poso, ha de funcionar. Per això m'interessa. La diferència principal entre tots dos poemaris és la forma i també la motivació. Big Bang Llàtzer conté molta vivència íntima i Fosca límit neix de l'encàrrec d'un editor.
Has comentat aquesta tendència a posar referències concretes en els teus poemes, això no et deu venir també del periodisme cultural?
No, això ve de les meves inquietuds personals. N'he d'haver gaudit i signifiquen alguna cosa en aquest context per establir un marc de complicitat.
Deu ser difícil trobar l'equilibri entre preservar la intimitat i aquesta voluntat de comunicació.
És el més difícil, però la persona que escriu versos sempre ha d'estar fora de camp, el que hi ha d'haver és el jo poètic. Em fa por exposar-me massa i caure en el dietarisme sense voler. Els llibres massa impúdics em costen. M'agrada fer arribar al lector un sentiment i una sensació i una angoixa sense dir-ho.
Vas començar molt jove.
Des dels 15 anys escric poemes amb voluntat. M'agradava aplegar els poemes en una temàtica, relligar els llibres i posar-los un títol i l'índex. Vaig tenir la santa llet de guanyar el primer premi al qual em presentava a la vida. Era menor d'edat i, al sopar literari, hi vaig anar amb els meus pares. No sabia què era i ja m'imaginava amb el Nobel! Quan tens 17 anys no saps res. Em faria vergonya rellegir aquells poemes perquè hi trobaria un jo adolescent, però em van servir per ficar una cama al món poètic i saber com es fan les coses, consolidar una vocació. Amb aquests anys, he après molt.
A més de la música, la teva gran afició és el cinema i ets poeta. Suposo que ja has vist ‘Paterson', de Jim Jarmusch.
Em va agradar molt. Retrata coses molt xules del procés de creació. Jim Jarmusch és un dels meus estímuls.