El poder de Shakespeare

La devoció de Cata­lu­nya per Shakes­pe­are és un fet inne­ga­ble. Rara és la tem­po­rada tea­tral del país on no hi hagi una estrena o una repo­sició d'alguna obra seva en un dels tea­tres amb més nivell artístic. I el públic sem­pre res­pon de manera ben posi­tiva. Fins i tot, sovint es pro­gra­men repre­sen­ta­ci­ons en la llen­gua ori­gi­nal amb un gran èxit. Tots els grans direc­tors d'escena actu­als han pas­sat per l'experiència rep­ta­dora de mirar de donar vida a una de les seves obres. Durant uns anys, malau­ra­da­ment massa pocs, va exis­tir un Fes­ti­val Shakes­pe­are.

Al llarg de més d'un segle s'ha cons­truït una veri­ta­ble tra­dició de grans tra­duc­tors de Shakes­pe­are amb autors de la vàlua de Magí Morera i Galícia, Josep Car­ner, Cèsar August Jor­dana, Josep M. de Sagarra, Gabriel Fer­ra­ter, Sal­va­dor Oliva, Miquel Des­clot i Joan Sellent. A hores d'ara exis­tei­xen en català ni més ni menys que mitja dot­zena de ver­si­ons inte­grals dels sonets. Hi ha un espe­ci­a­lista en les tra­duc­ci­ons de Shakes­pe­are al català, el pro­fes­sor Dídac Pujol. S'han escrit diver­ses mono­gra­fies sobre la recepció de Shakes­pe­are, començant pel magnífic Shakes­pe­are a Cata­lu­nya (1937), de Ramon Esquerra. Josep M. Oro­val i Pla­nes va fun­dar ara fa cinc anys l'Asso­ci­ació Cata­lana de Shakes­pe­are.

Ras i curt, Shakes­pe­are i la seva obra ja for­men part de l'ADN cul­tu­ral d'aquest país. Cata­lu­nya ha adop­tat el poeta de Strat­ford-upon-Avon, tal com ha fet en els casos d'altres autors com Ibsen, Kava­fis, Proust, Rilke o Brecht. Aquests préstecs inter­cul­tu­rals ser­vei­xen per enri­quir la cul­tura d'arri­bada i, sovint, com en el cas de William Shakes­pe­are, per omplir cer­tes lla­cu­nes.

És en aquest con­text d'adopció de Shakes­pe­are que hem de situar la cele­bració dels pri­mers cinc anys de vida del diari digi­tal cul­tu­ral Núvol amb la fas­tu­osa publi­cació de Shakes­pe­are. Ver­si­ons a peu d'obra. Nou peces tea­trals i un poema, un nodrit volum de més d'un miler de pàgines que recull les cele­bra­des tra­duc­ci­ons de Joan Sellent entre el 1998 i el 2016.

Ber­nat Puig­to­be­lla, al cap­da­vant de Núvol, ha apos­tat encer­ta­da­ment per un valor segur a l'hora de fer el salt de l'edició digi­tal a l'edició en paper de la Bibli­o­teca del Núvol. El públic lec­tor no ha tri­gat gaire a res­pon­dre a la cata­lana davant d'una publi­cació de Shakes­pe­are, exhau­rint la pri­mera edició i con­ver­tint el lli­bre en un títol molt pre­uat i bus­cat. El públic lec­tor ha expres­sat clara­ment la seva set de lec­tura de Shakes­pe­are, ja que feia temps que les ver­si­ons de Sagarra i Oliva eren difícils de tro­bar. I com a torna, tot un luxe!, Puig­to­be­lla ha acom­pa­nyat Shakes­pe­are. Ver­si­ons a peu d'obra. Nou peces tea­trals i un poema amb l'edició d'un nou e-book, Tra­duir Shakes­pe­are, del mateix Sellent, que aplega el text defi­ni­tiu de tres con­ferències subs­tan­ci­o­ses. L'apa­rició d'aquest paquet de dos lli­bres, indub­ta­ble­ment, ha cons­tituït un dels gran fenòmens lite­ra­ris del 2016.

Joan Sellent i Arús per­tany, de ple dret, a l'elenc de magnífics tra­duc­tors con­tem­po­ra­nis espe­ci­a­lit­zats en el tras­llat al català d'obres en llen­gua anglesa. En aquest sen­tit, és com­pany de files i llui­tes de Miquel Des­clot, Joa­quim Mallafrè, Xavier Pàmies, Fran­cesc Par­ce­ri­sas, Marta Pera i Dolors Udina, entre d'altres. La seva prolífica car­rera de tra­duc­tor va arren­car als anys vui­tanta amb obres nar­ra­ti­ves emblemàtiques de Willa Cat­her, Sal­man Rush­die, Paul Aus­ter, Henry James, Nat­ha­niel Hawt­horne, Mark Twain, Ring Lard­ner i Robert Louis Ste­ven­son. A par­tir del canvi de segle, va anar cen­trant-se cada vegada més, gai­rebé en exclu­siva, a la tra­ducció d'obres dramàtiques d'autors clau de l'escena moderna i con­tem­porània com ara Òscar Wilde, George Ber­nard Shaw, Ten­nes­see Willi­ams, Eugene O'Neill, Art­hur Miller, Harold Pin­ter, Tom Stop­pard, David Hare i David Mamet, per citar-ne només alguns noms de la llarguíssima nòmina.

En una de les cites que reco­ma­nen Shakes­pe­are. Ver­si­ons a peu d'obra, Mar­cos Ordóñez declara als qua­tre vents que “Sellent és més que un tra­duc­tor: és un home de tea­tre”. Al llarg dels anys, Sellent ha tre­ba­llat braç a braç amb els millors direc­tors de l'escena cata­lana: Albertí, Bieito, Broggi, Duran, Homar, Mes­tres, Ollé, Pas­cual, Por­ta­celi, Ribalta i Rigola. I Sellent ha apro­fi­tat el pri­vi­legi de l'apre­nen­tatge per dei­xar de ser un mer tra­duc­tor i endin­sar-se a fons en el món del tea­tre per con­ver­tir-se en un autèntic tra­duc­tor-home-de-tea­tre.

Pel que fa als clàssics antics, Sellent ha reser­vat pràcti­ca­ment totes les seves for­ces per la tra­ducció per les nou peces tea­trals i un poema, de William Shakes­pe­are. La publi­cació opor­tuna de Shakes­pe­are. Ver­si­ons a peu d'obra ens per­met apro­xi­mar-nos a la glo­ba­li­tat de la seva dedi­cació a The Bard. Lluny de ser sen­zi­lla­ment un volum reco­pi­la­tori, Shakes­pe­are. Ver­si­ons a peu d'obra té una insòlita coherència interna. Aplega obres dels tres subgèneres que va con­rear Shakes­pe­are: tragèdies (Ham­let, Coriolà, Rei Lear), comèdies (Nit de Reis, Conte d'hivern, El mer­ca­der de Venècia, El somni d'una nit d'estiu) i històries (Ricard II, Ricard III). Recull obres de les tres eta­pes cre­a­ti­ves de l'autor que Harold Bloom ha qua­li­fi­cat d'“inven­tor de la con­dició humana”, és a dir, obres ini­ci­als com Ricard III, obres de la pri­mera madu­resa com Ham­let i obres finals com Conte d'hivern. I també reu­neix mos­tres dels dife­rents for­mats de Shakes­pe­are, des de la pro­li­xi­tat de Ham­let fins a la con­cen­tració d'El somni d'una nit d'estiu, pas­sant per l'equi­li­bri de Ricard II. I tenim Venus i Ado­nis com a colofó en repre­sen­tació de l'obra pura­ment poètica o lírica de Shakes­pe­are. En defi­ni­tiva, Shakes­pe­are. Ver­si­ons a peu d'obra és una excel·lent mos­tra antològica del pano­rama gene­ral de les trenta-vuit obres dramàtiques i les cinc obres líriques que ens va lle­gar l'autor.

Sellent ha expli­cat per activa i per pas­siva les seves pri­o­ri­tats i objec­tius prin­ci­pals a l'hora de ver­si­o­nar Shakes­pe­are. El repte que sig­ni­fica tra­duir Shakes­pe­are el podem tro­bar esplèndi­da­ment resu­mit en una cita de Miquel Des­clot: “Cal tro­bar el difícil equi­li­bri entre el bar­roc del llen­guatge shakes­pe­arià i la llen­gua del nos­tre temps, el difícil equi­li­bri entre la prosòdia lírica i una prosòdia per a l'escena, el difícil equi­li­bri entre el res­pecte per un text mera­vellós i la gosa­dia cre­a­tiva necessària per pro­duir un text amb valor lite­rari autònom... Per tra­duir Shakes­pe­are, ja es veu, cal ser un bon equi­li­brista i no tenir ver­ti­gen.”

El nos­tre tra­duc­tor no ha tin­gut ver­ti­gen i en el seu paper d'equi­li­brista deci­di­da­ment ha incli­nat la balança cap a l'extrema repre­sen­ta­ti­vi­tat de Shakes­pe­are. Les pos­si­bi­li­tats escèniques de Shakes­pe­are han guiat la seva mà a l'hora de tra­duir. Cer­ta­ment, tra­duir és deci­dir i deci­dir és dis­po­sar de les eines i els recur­sos neces­sa­ris per por­tar a terme la teva opció de manera més sol­vent i cohe­rent pos­si­ble. L'aposta valenta de Sellent ha donat uns excel·lents resul­tats escènics, sobre­tot en els direc­tors que han vol­gut pri­o­rit­zar i subrat­llar la presència del text. La fres­cor, la vivor, l'ener­gia, la imme­di­a­tesa, l'eficàcia de les ver­si­ons de Sellent ha estat cele­brada unànime­ment per direc­tors, actors, crítics i espec­ta­dors. En aquest sen­tit, em sem­bla que les ver­si­ons de Sellent sus­ci­ten tant d'entu­si­asme perquè ell ha estat el tra­duc­tor con­tem­po­rani que més ha acos­tat Shakes­pe­are al públic gene­ral.

Ara bé, una obra tea­tral ha de com­plir dues mis­si­ons al mateix temps. Ha de ser una obra repre­sen­ta­ble i lle­gi­ble. I em sem­bla que l'aposta inequívoca de Sellent per la repre­sen­ta­ti­vi­tat de Shakes­pe­are posa al des­co­bert cer­tes man­can­ces quan, en el silenci de casa nos­tra, enca­rem la lec­tura del negre sobre blanc, lluny de la màgia alta­ment con­ta­gi­osa de l'escena. Es detec­ten cer­tes infe­li­ci­tats com ara tries de lèxic qüesti­o­na­bles a Ricard III i Rei Lear, cai­gu­des de to a Venus i Ado­nis i Nit de Reis, falta de ritme a El mer­ca­der de Venècia i El somni d'una nit d'estiu i un cert abús de la poli­me­tria i l'enca­va­lla­ment a Ricard II i Coriolà. Però tal com afirma el vell i bell refrany, “Qui no s'embarca no passa la mar”.